LA TRAVIATA de G. Verdi. Montserrat Seró, Andrés Sánchez-Joglar, Àngel Òdena, Laura Obradors, Tamara Abraão, Jordi Serrano-Jové, Adrià Mas, Alejandro Chelet, Lluís Vergés, Oriol Luque, Néstor Corona, Kevin Donaire, Lía Suárez. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, direcció musical. Carles Ortiz, direcció escènica. TEATRE LA FARÀNDULA (SABADELL). 23 D’ABRIL DE 2026.
El Teatre La Faràndula de Sabadell ha estrenat una nova producció de La Traviata, amb dos repartiments diferents. En el cas del segon, la soprano lleidatana Montserrat Seró va debutar en el popular personatge de Verdi amb un resultat notable que la perfila com una futura gran Violetta Valéry.
La direcció d’escena de Carles Ortiz situa l’acció als anys cinquanta del segle XX, amb una picada d’ullet a l’art déco. El muntatge respira elegància tant en el vestuari (signat pel mateix director) com en l’escenografia de Jordi Galobart, minimalista però molt efectiva gràcies a una gran escalinata lateral, pocs elements decoratius i la il·luminació detallista de Nani Valls.
Acompanyada per Andrés Sánchez-Joglar com a Alfredo i per Àngel Òdena en el paper de Germont, Seró se’ns va revelar com una Violetta d’una musicalitat refinada i un timbre càlid, superant el triple repte que implica per a una soprano el paper creat per Verdi, que exigeix ser alhora lleugera, lírica i dramàtica. La seva vocalitat és extensa i controlada i la seva desimboltura i expressivitat escènica, destacables.
En el primer acte va sobresortir pel control tècnic al duo “Di quell’amor ch’è palpito” i pel desafiament del virtuosisme pirotècnic de “Sempre libera”, amb bones coloratures, tot i alguns finals de frase una mica abruptes. En el segon, Seró es va centrar a extreure tota l’emoció del personatge, amb un duo amb Germont –”Ah! Dite alla giovine”- corprenedor; i en el tercer va guanyar en calidesa i dramatisme fins a culminar en un “Addio del passato” meravellós.
L’Alfredo del tenor cubà Andrés Sánchez-Joglar va anar de menys a més en entrega escènica i vocal. Tot i un timbre viril i de bona emissió, al primer acte li van faltar matisos i dinàmiques oferint un Alfredo una mica mancat d’ànima, excepte en l’escena de la humiliació del segon acte, amb una interpretació arravatada d’”Ogni suo aver tal femmina” i un duo final passional al tercer.
Àngel Òdena va aconseguir fer-nos odiar el manipulador Giorgio Germont del segon acte amb la seva veu contundent i controlada, i perdonar-lo en el tercer per la seva humanitat, oferint un fraseig melòdic ple de matisos i piani entendridors.
En els rols secundaris, Laura Obradors va interpretar una Annina de presència vocal lluminosa i elegant; Tamara d’Abraão, una Flora de bons recursos vocals; i Jordi Serrano-Jové, un Dottore Grenvil de gran qualitat vocal i presència escènica.
Des del podi, Andrés Salado, sempre molt atent als cantants, va conduir l’òpera amb gran fluïdesa musical, curós dels detalls i aprofundint en els aspectes dramàtics, mentre que l’Orquestra Simfònica del Vallès va sonar rica i cohesionada, amb unes cordes i uns vents excepcionals, i el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell va ser molt aplaudit per la seva qualitat vocal i entrega escènica.
En definitiva, una Traviata que serà recordada com un triomf del talent de proximitat, on la complicitat entre veus i orquestra permet reviure el mite de Verdi amb tota la seva força i emotivitat.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
