SCHUBERTIADE HOHENEMS. Ilker Arcayürek, tenor. Ammiel Bushakevitz, piano. F. Schubert: Die schöne Müllerin. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. F. Schubert: Winterrreise. MARKUS-SITTIKUS-SAAL (HOHENEMS). 2 DE MAIG DE 2026.
Fa cinquanta anys aquests primers dies de maig, el baríton alemany Hermann Prey inaugurava la Schubertiade Hohenems. Per commemorar el mig segle de vida del que s’ha convertit en una gran institució musical més enllà de les fronteres austríaques, s’ha volgut reconstruir fil per randa el que va ser aquella primera edició en què no van faltar els grans cicles de lied de Franz Schubert, com Die shöne Müllerin i Winterreise, interpretats llavors per Prey, i ara pel tenor Ilker Arcayürek i el baríton Andrè Schuen. Va ser tot un luxe poder-los escoltar en una mateixa tarda a la bonica sala Markus-Sittikus amb molt bona acústica i un aire de temple, en aquest cas de la música, en un edifici envoltat d’un jardí molt cuidat que bé predisposa a tot el que s’escoltarà a l’interior.
Arcayürek i el pianista Ammiel Bushakevitz van començar la tarda interpretant el cicle de vint cançons Die schöne Müllerin sobre poemes de Wilhelm Müller. El tenor, nascut a Turquia i format a Viena, l’havíem escoltat a Vilabertran (2017) i al LIFE Victoria (2021) amb una manera encalmada i suau de cantar. A Hohenems es va presentar amb un estil molt més operístic que el propi de la cançó romàntica.
Per explicar la trista història del caminant que s’enamora de la filla del moliner, però ella prefereix un caçador, Schubert porta al protagonista de l’estat d’alegria i il·lusió a la desesperació. Tot i aquests canvis de caràcter inherents als poemes i a la partitura implicant diferents colors, la interpretació va oferir contrastos excessius, amb un piano sovint poc subtil i algun problema de concentració per part del tenor. A la part central del cicle, ambdós intèrprets van accelerar amb una velocitat que semblava innecessària. A partir de Trockne Blumen, tenor i pianista van recuperar el ritme més calmat i llavors Arcayürek va donar el millor de la seva veu i dels molts recursos que posseeix tancant el cicle amb gran estil.
El vespre va ser l’hora d’Andrè Schuen i el pianista Daniel Heide, que van interpretar l’altra cimera del lied schubertià, Winterreise, el cicle sobre poemes també de Müller que Schubert va compondre el darrer any de la seva vida. Com en el cicle anterior, el tema és el de l’amor no correspost. En aquest cas, però, el caminant protagonista no explica el seu desamor sinó que reflexiona sobre ell durant un viatge en un hivern que descriu amb el fred, la neu i el gel, però que és una gran al·legoria del camí cap a la mort.
El baríton tirolès sempre sorprèn perquè cada vegada deixa el llistó més alt. La seva carrera avança sense sotracs, esglaó a esglaó. Sempre sembla haver assolit el zenit. Però no, encara hi ha recorregut. Fa dos anys, a Vilabertran, on havia debutat el 2018, va fer una demostració de gran maduresa. Ara a Hohenems ha aparegut un Schuen en plenitud, encara més madur, més segur, molt expressiu, amb una veu que és tota vellut.
El seu Winterreise, sempre introspectiu, molt interioritzat, està ple de matisos, amb un ús molt equilibrat de les dinàmiques que sempre crea des de dins. Els forte mai no són gratuïts. A Wasserflut, per exemple, va donar vida al ritme constant de la música amb un ús exemplar dels reguladors, i a Die Post, la imploració a Mein Herz! (“el meu cor”) va ser colpidora. Per cantar l’últim poema, Der Leiermann, una metàfora de l’art i de la mort, amb un piano repetitiu i monòton, Schuen va destil·lar els versos amb una veu amarada de tristesa i una immobilitat premonitòria del final que espera al caminant, al protagonista de la trista història.
Heide havia preparat molt bé el terreny en els acords introductoris del darrer lied creant un gran clímax amb el piano. Fa anys que Schuen fa tàndem amb aquest pianista. Sempre amb bons resultats. Aquesta vegada, més que entesa, el que hi havia entre els dos intèrprets era una perfecta simbiosi, fonent-se la veu amb el piano i demostrant una vegada més que quan es tracta de lied, el teclat no acompanya. És part indestriable de la cançó.
Han passat cinquanta anys de la primera Schubertiade a Hohenems. Poder celebrar el mig segle de vida i fer-ho amb les grans veus que hi ha avui vol dir que el lied està ben viu i té un públic que no és massiu, però d’una fidelitat absoluta.
Imatge destacada: © Schubertiade Hohenems.
