FESTIVAL DE TORROELLA. Carnaval barroc. Le Poème Harmonique. Anaïs Bertrand, contralt; Paco Garcia, tenor; Martial Pauliat, tenor; Igor Bouin, baríton. Stefano Amori i Julien Lubek, actors i mims. Cécile Roussat, concepte visual i direcció d’escena. Vincent Dumestre, direcció musical. Obres de diversos autors. ESPAI TER. 21 D’AGOST DE 2026.
FESTIVAL DE TORROELLA. Mr Dowland’s dream. Bor Zuljan, orfarion. Clara Brunet, soprano. Obres de John Dowland i altres autors. ESGLÉSIA DE SANT GENÍS. 21 D’AGOST DE 2026.
El Festival de Torroella ha tancat la 46a edició fregant el 97 % d’ocupació, unes xifres que consoliden una identitat i un model sòlids, capaços tanmateix d’evitar convertir-se en una fórmula, tal com n’assenyala la directora, Montse Faura, i mantenir un balanç excel·lent entre qualitat i afluència de públic. Amb el lema “L’amor també deixa rastre”, aquesta edició ha assolit els 14.000 espectadors, que superen els de l’edició anterior.
Com en la darrera edició, una doble proposta ha clausurat el festival. D’una banda, el Barroc més festiu amb Le Poème Harmonique, en un espectacle escènic que combinava música i circ amb una imaginativa i divertida recreació del Carnaval romà del segle XVII, sota la direcció de Vincent Dumestre; i de l’altra, un programa íntim i personal de la soprano Clara Brunet i l’instrumentista Bor Zuljan, tot posant el punt final al festival a l’església de Sant Genís amb un programa titulat Mr Dowland’s dream, un diàleg entre John Dowland i la música dels segles XX i XXI.
Si l’any passat l’ambient festiu es va apoderar de la plaça del poble, enguany ha estat l’auditori municipal l’escenari d’una combinació estimulant d’acrobàcies, números vocals, dansa, foc i, naturalment, música. A cavall entre el Barroc incipient i el Renaixement, Vincent Dumestre i Cécile Roussat van comandar una experiència teatral ben entretinguda per a grans i petits; un espectacle non stop i autònom –sense director de cap mena–, amb un cert grau d’interacció entre el petit destacament de músics de Le Poème Harmonique, situat a una cantonada, i el bon grapat d’artistes escènics que donaven vida a prop d’una vuitena d’escenes.
Els personatges de la commedia dell’arte van assumir amb encert el to grotesc de l’espectacle, però alguns passatges centrals –difícil esbrinar-ne el número d’escena– potser van resultar un xic estancats. La fluïdesa de l’espectacle va ser, sens dubte, un dels trets més aconseguits. Tot i una línia argumental deliberadament desdibuixada o, fins i tot, inexistent, les escenes mai no van perdre el fil conductor d’un espectacle ple de sorpreses, que resseguia un programa basat en pinzellades de compositors com són Fasolo, Maletti, Kapsberger i Monteverdi. Musicalment, potser el més rellevant van ser els números vocals conjunts, entre els quals va destacar especialment l’últim, mentre que en el registre individual, la contralt Anaïs Bertrand i Paco Garcia van defensar breus intervencions amb solvència especial.
Unes hores més tard la soprano Clara Brunet i l’instrumentista Bor Zuljan van presentar a l’església el seu eclèctic programa, ja materialitzat en àlbum discogràfic, en un format candlelight que alternava música amb passatges recitats, tot emulant de manera lliure una nit d’insomni del compositor renaixentista John Dowland.
Poemes de la pròpia Brunet –en anglès– i d’autors com Lord Byron es van alternar amb música d’autors variats, des de Dowland (1563-1626), Robert Johnson (1583-1633) i Peter Warlock (1894-1930) fins a Pink Floyd o el mateix Bor Zuljan, en una proposta interessant. Malgrat tot l’esforç, la preparació i la qualitat individual i conjunta dels dos artistes, la proposta va ser difícil de seguir completament tenint en compte l’hora del concert i l’absència de programa a la mà.
En tot cas, el concert va deixar un record inesborrable: una evocació alhora íntima i expansiva, on la reverberació natural i artificial de la veu i l’orfarion elèctric van construir una atmosfera contemplativa. Malgrat els efectes de so no imprescindibles de l’instrument de corda, Zuljan va evocar un fluid discurs entre la improvisació i les peces del programa, en bona sintonia amb la soprano, que va exhibir una veu clara i sense anacronismes, d’emissió ferma i afinació excel·lent.
Va destacar una primera secció, on l’eslovè va mostrar les seves habilitats polifòniques, i una Brunet molt inspirada a In darkness let me dwell i sobretot a Sleep, de Dowland i Warlock respectivament. Una raonable teatralitat narrativa va ajudar a empastar els discursos, que al marge del que ja hem comentat, van ser un bon element programàtic. Una propina excel·lent –també present al disc–, un arranjament de Round midnight de Thelonious Monk, va clausurar una nit onírica, l’última delicatessen d’un festival que tanca una edició excepcional.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
