SCHUBERTÍADA VILABERTRAN. Johannes Martin Kränzle, baríton. Hilko Dumno, piano. Obres de G. Mahler, F. Martin i F. Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 19 D’AGOST DE 2026.
El baríton alemany Johannes Martin Kränzle va oferir un programa força especial i no exempt de risc en la seva tercera vinguda a la Schubertíada Vilabertran, amb una primera part trista i dramàtica, i una segona, festiva. El cantant venia de Salzburg, on està interpretant el paper de Don Alfonso a Così fan tutte de Mozart.
El desgavell aeri d’aquests dies i la insuportable xafogor del dia 19 li van passar factura. Al començar el recital, la seva veu no estava en les millors condicions i això es va notar en la primera obra que va interpretar, els Kindertotenlieder (“Cançons per als infants morts”) de Gustav Mahler, sobre poemes del poeta Friedrich Rückert (1788-1866), escrits després de la mort de dos fills seus, de tres i cinc anys, en el període de dues setmanes, a causa de l’escarlatina. Dels molts poemes que Rückert els va dedicar, Mahler en va triar cinc. A tots, hi ha llum i consol malgrat estar amarats de tristesa, de parlar del dolor del pare, de la injustícia o de la culpa, com al darrer, In diesem Wetter (“Amb aquest temps”), en què veu i piano passen d’un paroxisme irat, d’una agitació causada per la indignació, a una serenitat amb un piano que sembla sortit d’una capsa de música.
Aquesta és una obra que el compositor havia escrit per a orquestra, de la qual després va fer una reducció per a piano. Escoltada en aquesta versió, sempre queda pobra, coixa, es troba a faltar la densitat orquestral. Tanmateix, va servir perquè el cantant anés ajustant la veu.
Kränzle és un baríton de caràcter, és a dir, ideal per a papers que porten una important càrrega teatral, sigui de comicitat o de tragèdia. La segona obra que va interpretar s’ajustava perfectament a aquesta particularitat. Era Sechs monologe aus Jedermann (“Sis monòlegs a partir de Jedermann”) del compositor suís Frank Martin (1890-1974), un autor poc interpretat entre nosaltres i, per tant, poc conegut malgrat la seva vàlua en el món musical de la primera meitat del segle XX.
Els monòlegs, amb text d’Hugo von Hofmannsthal, precedeixen de l’obra teatral Jedermann, que el poeta austríac havia adaptat de fonts medievals. És una obra sobre l’home ric a qui la mort va a buscar, i sobre la seva redempció aconseguida amb la renúncia a les riqueses i els plaers d’aquest món. Aquestes meditacions sobre la mort compostes per Martin el 1943, en plena Segona Guerra Mundial, són fosques i estan carregades de trasbals; primer, d’indignació, després, d’acceptació. L’origen teatral dels monòlegs, amb la seva càrrega d’emocions contrastades, va ser un vehicle ideal per a l’expressivitat vocal de Kränzle i també per al piano de Dumno. La tercera, Ist als wenn gerufen hätt (“És com si algú m’hagués cridat”), en què l’home creu escoltar la veu de la seva mare, el baríton la va omplir de sentiment.
La segona part va ser ben diferent. Si a la primera Kränzle havia tret la seva cara i veu més dramàtica, ara tocava la més còmica o amable. Va començar amb un bloc de quatre lieder de Franz Schubert, tots sobre pescadors i peixos, entre els que hi havia, naturalment, Die Forelle (“La truita”). Va tornar a Gustav Mahler, al Mahler més extravertit, el de Des Knaben Wunderhorn (“El corn màgic de la joventut”), oferint una selecció de cinc cançons de la col·lecció de poemes populars que els poetes Clemens Brentano i Achim von Armin havien aplegat entre 1805 i 1809.
Va començar aquest part sense sortir de la temàtica piscícola amb Des Antonius von Paduas Fischpredigt, sobre el sermó que Sant Antoni de Pàdua fa als peixos quan no troba feligresos a l’església. La selecció que va interpretar Kränzle li va donar la possibilitat d’oferir tot el ventall de les seves capacitats vocals, de mostrar la seva veu potent, la seva dicció clara i les seves virtuts teatrals, per exemple a la cançó de caserna Der Tamboursg’sell (“El timbaler”), o a la d’amor Trost im Unglück (“Consol en la desgràcia”), on l’hússar dialoga amb la noia, i fins i tot al lied ple d’ironia, com a Lob des hohen Verstandes (“Elogi del bon criteri”), tot i que en aquesta última cançó un error en una estrofa va fer que cantant i pianista recomencessin da capo.
El baríton va ser molt aplaudit pel públic que omplia la canònica de Santa Maria de Vilabertran. Va correspondre amb una cançó en homenatge a Jordi Roch, el creador de la Schubertíada, mort fa uns mesos. Va ser An die Musik (“A la música”) un dels seus lieder preferits.
Imatge destacada: © David Borrat.
