SCHUBERTÍADA VILABERTRAN. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. Pere Arquillué, narrador. J. Brahms: Die schöne Magelone. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 20 D’AGOST DE 2026.
Pràcticament ningú que freqüenti els circuits de lied –siguin d’on siguin, tant els oients com els circuits– necessita que li presentin Andrè Schuen. L’esperat recital del baríton italoalemany i del seu company i pianista habitual, Daniel Heide, va arribar finalment abans de l’equador de la Schubertíada de Vilabertran amb èxit d’assistència. La visita d’aquest tàndem a l’emblemàtic festival empordanès s’ha consolidat, edició rere edició, com una de les cites fonamentals de la programació, i enguany era especialment important en el transcurs d’una 34a edició enrarida per l’absència de Jordi Roch, alma mater i fundador del festival.
De fet, ja és més que un secret a viva veu que Schuen està destinat a “heretar” el tron de la Schubertíada, fins ara ocupat per un Matthias Goerne que, tot i haver confessat en diverses ocasions la intenció de retirar-se gairebé amb tota probabilitat durant aquesta dècada, encara manté una agenda ben sol·licitada. No en va és un dels encarregats de clausurar el festival amb un programa especial dedicat a Roch.
Tornant al que ens pertoca, la proposta era un monogràfic Brahms, concretament Die schöne Magelone (La bella Magelone), un recorregut de quinze lieder inspirats en una llegenda cavalleresca –més o menys homònima– recopilada per l’escriptor Ludwig Tieck, on les aventures, les armes, l’amor cortès i el final feliç són, naturalment, els elements essencials. L’argument gira al voltant de les peripècies del comte Pere de Provença i el seu romanç amb Magelone, princesa de Nàpols, i el format va ser, tal com Sílvia Pujalte explicava al programa de mà, la cada cop més estesa versió amb narrador, a partir de diversos fragments de l’obra de Tieck.
Sacrificant, doncs, un cert purisme i estalviant a l’oient l’exercici d’abstracció de reconstruir mentalment la història, la narració a càrrec de Pere Arquillué va permetre seguir-ne el fil; un aspecte que en aquestes cançons de Brahms per si soles no és del tot possible, tal com el mateix compositor va acabar reconeixent després de diversos canvis de parer.
Schuen va transitar pels sentiments i pensaments del cavaller amb inspiració i concentració exhibint un color profund i greu, i certament homogeni. L’alternança entre narració i cant va ser innegablement fluida. Va destacar “Sind es Schmerzen, sind es Freuden” (Són penes o són alegries), molt solvent en el registre mitjà, tot i uns greus encara no del tot escalfats. Sense afectacions ni sobreactuacions, el cantant sud-tirolès va saber retratar el personatge sense teatralitzacions impostades, mentre Heide el seguia de prop, molt complet i precís a plasmar la capacitat evocadora de la música de Brahms.
El baríton també va resoldre amb art i ofici la contrastant “Liebe kam aus fernen Landen” (Vingué l’amor de llunyanes terres), però el so més vellutat el vam trobar en els lieder de temàtica més sentimental, com en “Wir müssen uns trennen” (Ara ens hem de separar), o el “Ruhe, Süßliebchen” (Dolça estimada), amb la respiració i la projecció sempre sota control sense trencar el cordill melòdic. Heide i Schuen cavalcaren en excepcional sintonia cap a la tempesta recreant amb encert la imatge de l’enamorat en lluita amb la natura a “Verzweiflung” (Desesperació), mentre que el següent, “Wie shnell verschwindet” (Que de pressa s’esvaeixen), ens va mostrar la seva faceta més tràgica del recital, que va resultar en un dels passatges més inspirats abans del redemptor final feliç.
Tot i deixar-nos a alguns la sensació d’un programa potser un xic desaprofitat, tenint en compte el talent d’aquests dos intèrprets –especialment si el comparem amb la profunditat lírica i el pes emotiu dels lieder sobre textos de Rückert, Schlechta i Schulze, que havíem pogut sentir als recitals dels dies anteriors a càrrec d’altres barítons–, el recital va ser una altra delícia. Un Urlicht immens i commovedor –primerament narrat per Arquillué i després interpretat pels dos músics– va tancar una vetllada especial i memorable.
Imatge destacada: (c) David Borrat.
