WERTHER de Jules Massenet. Xabier Anduaga, David Oller, Kristina Stanek, Sofia Esparza, Enric Martínez-Castignani, Josep Fadó. Orquestra Simfònica del Liceu. Christof Loy, director d’escena. Henrik Nánási, director musical. LICEU. 10 DE MAIG DE 2026.
Si la pràctica de bisar la interpretació d’una ària a petició del públic és, tal com sembla evident, una mesura de l’èxit, el tenor basc Xabier Anduaga està triomfant de valent en la producció de Werther de Massenet que es pot veure aquests dies al Liceu i en què el cantant assumeix per primer cop de manera íntegra el rol protagonista d’aquesta partitura. En la funció d’aquest diumenge a la tarda, la tercera en què ha participat, l’ovació posterior a “Pourquoi me réveiller?” va ser tan eixordadora que Anduaga no es va fer pregar gaire abans de repetir-la. Curiosament, el públic havia estat fins llavors completament silent al llarg de tota la sessió, com si esperés tan sols aquell moment tan previsible per fer-se notar.
Sigui com sigui, el debut d’Anduaga com a Werther està confirmant tot allò que s’esperava i el consolida com un cantant de bellíssim color vocal i excel·lents capacitats tècniques per continuar avançant en la incorporació de nou repertori, des d’ara també romàntic.
Afortunadament, però, aquesta producció de l’òpera de Massenet encara suma molts altres motius per a l’èxit: el debut de Kristina Stanek en el rol protagonista femení permet descobrir una mezzosoprano de veu carnosa i aguts poderosos, mentre la Sophie de Sofía Esparza guanya relleu gràcies a un instrument de gran bellesa i a una interpretació molt convincent.
Entre els altres rols masculins, però, el baríton madrileny David Oller no va lluir prou les seves intervencions, en bona mesura emmascarades per una pronunciació nefasta del francès, mentre que els rols de Johann i Schmidt van guanyar-se les simpaties del públic gràcies al bon fer d’Enric Martínez-Castignani i Josep Fadó, respectivament. Stefano Palatchi, que ja havia fet d’Alcalde en l’últim Werther que es va poder veure al Liceu, va desplegar-se amb comoditat i veterania en un escenari que coneix bé.
Els membres del Cor Vivaldi, tant els solistes com el cor intern, van estar encertats en el toc d’humanitat i innocència que representen els germans petits de les dones protagonistes.
Tots els cantants van ser ajudats, sens dubte, per la direcció d’escena de Christof Loy, que va presentar un escenari que recordava treballs seus anteriors, representava l’asfíxia vital dels personatges i afavoria la projecció vocal dels intèrprets. L’hongarès Henrik Nanasi va fer el mateix des del podi, amb una direcció musical atenta a l’equilibri de plans sonors.
Imatge destacada: © Sergi Panizo.
