SCHUBERTÍADA VILABERTRAN. Juliane Banse, soprano. Quartet Casals. Obres de Schumann-Reimann, Haydn i Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 30 D’AGOST DE 2025.
La Schubertíada, el festival on gairebé mai no se senten mòbils —i amb això ja no cal afegir res més en relació a la qualitat del seu públic— va cloure la 34a edició amb una actuació de la soprano Juliane Banse i el Quartet Casals. Han estat, en total, divuit concerts, comptant-hi els dos que es van oferir a Pals i Vilajuïga.
Tot el festival ha estat dedicat aquest any a la memòria de Jordi Roch, el seu fundador, que morí el desembre passat als 94 anys. Aquesta dedicació s’ha fet especialment evident en les dues darreres sessions del festival, perquè es va comptar amb la presència d’artistes, Matthias Goerne el dia 29 i Juliane Banse i el Quartet Casals el dia 30 —el que ens ocupa—, que d’alguna manera van ser «descoberts» per Roch i van teixir amb ell relacions de fidelitat que han durat dècades.
Juliane Banse, per exemple, d’ençà del seu debut, joveníssima, el 1993, ha actuat vint-i-dues vegades a Vilabertran; i el Quartet Casals, que hi va debutar el 1997, hi ha actuat en quaranta-cinc ocasions.
El concert va començar amb el Quartet Op. 20/5 de Haydn, un territori que els Casals tenen ben apamat, i tot va anar com havia d’anar, que és una de les millors coses que pot passar en un concert de música clàssica on autors, obres, públic i intèrprets ja fa molts anys que es coneixen els uns als altres.
La primera part va seguir amb la bella i delicada versió per a soprano i quartet de corda feta el 1994 pel compositor i pianista Aribert Reimann dels Sechs Gesänge Op. 107 de Robert Schumann, compostos per a veu i piano el 1852. Reimann jugava amb avantatge: quan va fer l’arranjament, el 1994, ja sabia com havia acabat la història de Schumann. I és difícil no escoltar, en aquesta bella versió, alguna cosa d’aquell final terrible, en els silencis significatius, en els trencaments de la línia melòdica.
És molt infreqüent trobar un quartet de corda acompanyant una veu solista i, un cop sentit el resultat, s’hi ha d’afegir que és també sorprenent, perquè la combinació funciona molt bé i sembla estrany que els autors no s’hi hagin dedicat més.
La segona part va estar ocupada pel Quartet D. 810 «La mort i la donzella» de Schubert, una referència, un dels grans cims del quartet de corda.
Els Casals han interpretat la peça moltes vegades. En aquesta ocasió, al principi, va semblar que potser no s’escoltaven prou els uns als altres; hi havia algun contrast dinàmic excessiu i, per exemple, la vehemència expressiva de Vera Martínez Mehner des del primer violí estava a més alta temperatura que la dels altres.
Entenem-nos: estem parlant del Quartet Casals, el millor quartet del país. Tot estava bé, però diria que aquell Allegro altres vegades els ha sonat més rodó.
Un quartet de corda és un miracle, és l’encarnació perfecta de la idea d’equip: quatre veus solistes ferotgement individuals que volen desaparèixer perquè se’n generi una de nova, la veu del quartet de corda. Fins i tot visualment, l’actuació d’un quartet de corda és un fascinant espectacle d’escenari, amb els seus jocs de mirades, de respiracions, de gests de complicitat, de minúsculs èmfasis. Van arribar les variacions de l’Andante con moto i tot es va anar posant a lloc i, a l’Scherzo: Allegro molto i al Presto final, els Casals ens van portar, una vegada més, al cel.
Èxit enorme, apoteòsic i, en el bis, la sorpresa: Juliane Banse va tornar a l’escenari i, acompanyada pel quartet, va cantar La mort i la donzella, la cançó de Schubert sobre la qual es basa el segon moviment del seu cèlebre quartet.
A La mort i la donzella hi ha dos personatges que s’han de cantar molt diferentment: la donzella espantada i la Mort que li parla dolçament, calmadament, amb gran tendresa, i li diu que no tingui por perquè «dormiràs suaument entre els meus braços». Va ser el moment sublim del concert. Tots aplaudíem i Banse, emocionada, va mirar cap amunt i va aixecar el braç. El millor i més sincer homenatge a Jordi Roch.
Imatge destacada: (c) David Borrat.
