LIFE VICTORIA. Isabel Leonard, mezzosoprano. Malcolm Martineau, piano. Obres de Falla, García Lorca, Valverde, Montsalvatge, Gardel, Lara i Ramírez. SANT PAU RECINTE MODERNISTA. 1 D’OCTUBRE DE 2026.
Enguany es commemoren el 150è aniversari del naixement de Manuel de Falla i de Pau Casals i el centenari de la Generació del 27. Aquesta coincidència d’efemèrides fa que el cicle de lied LIFE Victoria, dedicat a la memòria de Victòria dels Àngels, es desenvolupi al voltant de l’exili. I així, partint d’aquesta idea es va inaugurar amb un recital de la mezzosoprano Isabel Leonard i el pianista Malcolm Martineau, amb un programa de cançons totes en castellà. La primera part, sota l’epígraf d’Espanya: cançó popular i llar, incloïa obres de Manuel de Falla i Federico García Lorca. A la segona, Pèrdua, Cuba i exili, les cançons eren de Xavier Montsalvatge, Carlos Gardel, Agustín Lara i Ariel Ramírez.
Leonard és una habitual del Metropolitan de Nova York, on acostuma a interpretar papers rossinians i mozartians, entre d’altres. Enguany és artista resident del Carnegie Hall. Té una veu plena i un timbre ben bonic. És guanyadora de tres premis Grammy. I la seva mare és argentina. Amb tot això, ¿n’hi ha prou per afrontar unes peces com Siete canciones populares españolas de Falla i les Canciones españolas antiguas de García Lorca, de les que va interpretar Anda jaleo, El café de chinitas i La tarara? Doncs potser no.
Cantades a molta velocitat, la cantant no semblava trobar l’estil adequat. Tampoc ajudava el piano de Martineau, excel·lent sempre en el repertori liederístic més clàssic, que resolia la música espanyola amb uns forte excessius i a vegades descompassat amb la mezzo. La primera part havia d’acabar amb Damunt de tu, només les flors, de Frederic Mompou. Leonard va explicar que la coneixia en castellà i que per respecte al públic de Barcelona no la cantaria. Al seu lloc va interpretar Clavelitos, una cançó que Victoria de los Ángeles incloïa sovint en els seus recitals.
A la segona part les coses van millorar. Les Cinco canciones negras de Montsalvatge van mostrar una Leonard més adaptada als ritmes antillans que el compositor català va incorporar a aquestes peces. Aquestes cançons acostumen a resultar millor si les canta una mezzo (amb tot els respectes per a Victòria), com era el cas. Una veu més greu les fa més íntimes i a la vegada sensuals, i el resultat va ser ben positiu. Leonard va continuar amb la cèlebre El día que me quieras, de Gardel; Granada, de Lara, i va acabar amb Alfonsina y el mar, d’Ariel Ramírez, una cançó que, com va explicar, havia interessat a Victòria en els seus darrers dies. Malauradament, la partitura que el compositor li va enviar va arribar el dia en què la soprano va morir.
Cantant i pianista van interpretar dues propines. La primera va ser la coneguda balada Over the rainbow composta per la pel·lícula El màgic d’Oz i popularitzada per Judy Garland. Amb aquesta peça, Leonard es va sentir més a casa. La segona propina, tot i formar part plenament del seu repertori operístic, quedava una mica fora de lloc. Era “Voi che sapete”, l’ària de Cherubino a Le nozze di Figaro. Mezzosoprano i pianista van ser molt aplaudits pel públic. Tanmateix, quedava la sensació d’haver assistit a un recital una mica estrany.
La vetllada a la Sala Domènech Montaner havia començat amb un recital de dos LIFE New Artists, la soprano Maria Patak i el pianista Isaac Grau, que van oferir un programa de cançons de Francis Poulenc.
Imatge destacada: (c) LIFE Victoria.
