HOMENATGE A PAU CASALS. Marta Mathéu, Gemma Coma-Alabert, Roger Padullés, Ferran Albrich, Pablo Ferrández, Quartet Casals, Orfeó Català, Escolania de Montserrat. Mercè Sanchís, orgue. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director. Obres de Schubert, Casals, Vivancos, Bach i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE SETEMBRE DE 2026.
Excel·lentíssima idea, la del Palau de la Música d’inaugurar enguany temporada amb una producció pròpia, de marcada factura local i amb els nostres millors intèrprets per homenatjar Pau Casals en el 150è aniversari del seu naixement.
L’efemèride, que fa mesos que se celebra i de fet culminarà al desembre, va ser el pretext a l’entorn del qual trenar un programa que va reunir obres de característiques -i plantilles- molt diverses, fent coincidir tants i tan bons artistes diversos que pràcticament es podria parlar de tres concerts en un.
Les primeres notes que s’hi van sentir van ser de Schubert: les del Quintet D956, per il·lustrar la faceta de cambrística de Casals, que havia interpretat aquesta obra al mateix escenari. La van tocar els membres del Quartet Casals, que fa trenta anys que porten el nom del músic pel món, i Pablo Ferrández, primer becat de la Fundació Pau Casals i un dels violoncel·listes més internacionals del moment. La interpretació va ser una delícia de precisió, bon gust, atenció al detall i sensibilitat. Van destacar especialment els fragments en què Vera Martínez i Pablo Ferrández dialogaven delicadament, des dels extrems, sobre un coixí de les tres veus centrals, però també els moments més vius i arrauxats, que requerien extreure el màxim potencial dels instruments.
Després d’aquesta obra llarga, que en un altre moment hauria suposat tota sola una mitja part de concert, alguns membres del públic van fer conat d’abandonar la localitat, segurament desorientats per l’encesa dels llums de sala. L’escenari es va condicionar per a l’Escolania de Montserrat que, acompanyada de Mercè Sanchis a l’orgue, va començar la seva actuació amb un Nigra sum una mica escàs de gruix vocal. Una nova espera incòmoda va precedir l’arribada de Pablo Ferrández, que va sortir a l’escenari amb cara de no saber que se l’esperava. Sabia que havia de tocar? Necessitava la partitura d’El cant dels ocells? En tot cas, la versió coral de Bernat Vivancos d’aquesta peça emblemàtica, que no podia faltar en un concert com aquest, va arribar a bon port, com també el motet O vos omnes per al qual l’Orfeó Català va sumar les seves veus a les de l’Escolania.
Després de la pausa, la segona part del concert va estar arrencar amb un moment sublim: la Suite per a violoncel núm. 1 de Bach -que Casals va popularitzar-, corprenedora en mans d’un Pablo Ferrández que semblava absolutament posseït i arravatat pel geni i que, malgrat estossecs i desercions incomprensibles per part del públic, va ser premiat amb forts aplaudiments.
Finalment, el concert va culminar amb el darrer moviment de la Novena simfonia de Beethoven -a càrrec de Marta Mathéu, Gemma Coma-Alabert, Roger Padullés, Ferran Albrich, l’Orfeó Català i la Simfònica del Vallès, tots dirigits per Xavier Puig-, que les forces vocals van cantar en català. L’efecte d’un recurs com aquest, novament al·lusiu a Casals i que podria semblar anecdòtic, va ser d’autèntic redescobriment de la peça, com quan un nou director és capaç de fer notar detalls de la partitura que, fins llavors, havien quedat ocults. La traducció de Maragall segurament devia demanar a les veus algun encaix difícil de síl·labes i notes, però és una traducció poètica de gran categoria, que manté fidelitat absoluta a l’original i va tenyir la interpretació d’una notable emoció.
El públic va reaccionar amb entusiasme immediat a un concert llarg i generós, mancat de ritme en alguns punts, però que no va tenir res a envejar a les grans produccions que el Palau programa tot al llarg de l’any. La iniciativa d’encetar temporada amb una fórmula com aquesta, de la qual es pot anar polint les arestes que calgui, no hauria de quedar en l’oblit.
