TEMPORADA OBC. Jan Lisiecki, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Ludovic Morlot, direcció. R. Gerhard: Concertino per a cordes. F. Chopin: Concert per a piano núm. 2 op. 21. L. van Beethoven: Simfonia núm. 7 op. 92. L’AUDITORI. 2 D’OCTUBRE DE 2026.
Gran inici de la temporada de concerts de l’OBC amb una sala Pau Casals de L’Auditori que presentava un ple absolut. El programa es presentava com una veritable declaració d’intencions del que pot esdevenir la temporada, amb uns resultats finals esplèndids. Sota la batuta del seu director titular Ludovic Morlot, el concert va obrir-se amb la música de Robert Gerhard, autor protagonista de la Biennal que es dedica a la seva figura. Si, dies enrere, el Palau va iniciar la seva temporada amb un emotiu i extens homenatge a Pau Casals, Gerhard va ser l’autor escollit per iniciar el curs; a més, el compositor de Valls ocuparà en els propers mesos un espai preponderant dins les activitats programades per L’Auditori. Poder escoltar el seu Concertino per a cordes, una obra encara poc interpretada als nostres escenaris, com a punt de partida va ser un veritable encert. Aquesta obra, escrita entre 1927 i 1928 i estrenada un any després a Barcelona, recull tota la modernitat i llibertat creativa on queda palès l’expressionisme i l’avantguarda heretada de l’estudi dodecafònic i la atonalitat. Una música intensa i colpidora, d’una personalitat que va saber assimilar els fonaments de la segona Escola de Viena. Com recordava Oriol Pérez Treviño en el programa de la Biennal dedicat a aquest concert, a més de fer esment del moment històric que va viure la ciutat aquell 1929, “la Barcelona musical vivia una tensió creixent entre els sectors més conservadors i els defensors de la nova música”. I la modernitat d’una figura com Gerhard sempre cal tenir-la i mantenir-la present en el decurs de les programacions. Les cordes de l’OBC van endinsar-se amb encert en aquesta obra que, un segle després, desprèn aquella aura de perfecció d’escriptura, de detallisme, de diàlegs plens d’aprofundiment, sota un llenguatge colpidor per la saviesa constructiva. Gran treball de les cordes de l’orquestra que, a les ordres de Morlot, van saber copsar amb tota la intencionalitat els jocs de dinàmiques i equilibris sonors que brollen en el decurs dels tres temps del Concertino per a cordes.
El següent protagonista del concert va ser el pianista canadenc Jan Lisiecki, un veritable prodigi del piano que, amb tretze anys, ja va ser convidat per la Sinfonia Varsovia per interpretar el Concert per a piano núm. 2 de Chopin. I precisament, aquesta va ser l’obra escollida per al programa inaugural. Lisecki ha construït la seva carrera amb la música de Chopin com a centre de la seva mirada interpretativa. La seva elegància estilística, que podem vincular amb la d’un polonès de naixement com és Raphal Blechacz, i la manera de comprendre’n la música segueix captivant-nos. Amb una tècnica de control del pes del braç que li permet realitzar unes dinàmiques perfectes, una articulació dotada d’una nitidesa lluminosa i un legato refinadíssim, Lisiecki té a més la saviesa de treure el grau just de sonoritat de l’ instrument. I és aquí on, dins de l’èxit de la versió del concert, va jugar un paper preponderant l’OBC. L’equilibri de sonoritat que va aconseguir Morlot, que en cap moment va tapar el solista, el treball de les fustes de l’orquestra en els diàlegs amb Lisecki i, en definitiva, la cohesió aconseguida expliquen part del triomf. El pianista canadenc mai no va abusar d’efectismes, de càrrega emocional desbocada en el sublim moviment central o en els excessos rítmics en el dinàmic tercer moviment. Tot va moure’s en el punt just d’elegància que desprèn aquesta obra mestra del romanticisme. Bravos i més bravos per a un Lisiecki que va acomidar-se amb el refinament del Vals núm. 15 op. 39 de Brahms.
El mestre Morlot ha demostrat, en el decurs dels anys que porta al capdavant de l’OBC, una afinitat amb tot el que envolta la música simfònica francesa, essent celebrades les seves interpretacions dedicades a Debussy i Ravel – també els seus enregistraments-, entre d’altres autors. Les seves versions i la seva concepció del repertori simfònic alemany no sempre han estat, però, unànimement tan ben rebudes. Com a cloenda d’aquest concert d’inici de temporada, s’escollí una obra d’atractiu inqüestionable com la Simfonia núm. 7 de Beethoven, compositor del qual es commemorarà el proper any el bicentenari de la mort. La versió de Morlot va seguir un crescendo d’intensitat evident; la lluminositat que desprèn la tonalitat de La major, l’efusivitat i el gust pels tempi ràpids, van propiciar una lectura plena d’efusivitat i brillantor, amb un tempo impetuós i una energia dotada d’un gran magnetisme. Cal remarcar la millora acústica que ha tingut la sala de L’Auditori amb la remodelació feta dos anys enrere; aquest fet, no només constatable pel públic, ha resultat determinant per als propis intèrprets i més encara per a una orquestra que té aquest espai com a escenari principal dels seus concerts.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
