SIMFÒNICS AL PALAU. Sara Ferrández, viola. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director. G. Bacewicz: Obertura. R. Schumann: Concert per a violoncel i orquestra op. 129 (transcripció per a viola). J. Brahms: Danses hongareses (selecció). F. Liszt: Les préludes. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE SETEMBRE DE 2026.
El segon programa de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès va reunir quatre obres sense una arrel conceptual evident que les relacionés entre si, una característica que ja s’havia fet present en el concert de la setmana anterior. En aquesta ocasió, a més, el Palau va presentar una ocupació sensiblement inferior. Amb tot, el concert permetia transitar per quatre llenguatges diferents i posar en relleu alguns dels trets que l’OSV ha anat incorporant al seu perfil, com la recuperació de repertori de compositores, la invitació a joves intèrprets nacionals i els repertoris canònics des d’una perspectiva pròpia.
El concert es va obrir amb l’Obertura de la polonesa Grażyna Bacewicz, una compositora de qui probablement són més coneguts els quartets de corda, però que en aquesta obra orquestral mostra una escriptura d’una notable densitat. Bacewicz articula la peça en tres grans blocs, basats en el contrast i la repetició ampliada, i hi desplega una tensió interna sostinguda per obstinats rítmics, superposicions de textures i una marcada propulsió motòrica. L’obra exigeix una resposta precisa de l’orquestra, tant per la seva escriptura instrumental com per la manera com acumula capes de so sense perdre el sentit del discurs. La secció central introdueix un canvi de perspectiva: el moviment es relaxa i l’escriptura esdevé més melòdica, amb un tractament particularment acurat del cant de les fustes. El llenguatge remet a una estètica neoclàssica que conviu amb una sonoritat que pot recordar Xostakóvitx i altres simfonistes centreeuropeus contemporanis, com Zádor o Lajtha. En aquesta mateixa línia, seria interessant que l’OSV ampliés el focus cap a autores com Louise Adolpha Le Beau, Elfrida Andrée, Ethel Smyth o Emilie Mayer.
La segona obra del programa va ser una transcripció per a viola del Concert per a violoncel de Schumann, que va permetre escoltar la solista Sara Ferrández i el seu domini tècnic considerable, caracteritzat per una capacitat notable per construir el fraseig més enllà de la mera resolució instrumental. El Langsam, per exemple, va trobar en ella una lectura basada en la morbidesa del so i la sensibilitat del fraseig, amb una orquestra i Andrés Salado atents als equilibris i al diàleg amb ella. La transcripció, tanmateix, planteja una qüestió tímbrica que afecta la percepció global de l’obra ja que el contrast entre els registres greu i agut queda menys definit, i això altera algunes de les tensions internes de l’original. La lectura va oferir, en canvi, moments de gran exigència tècnica, especialment en l’acceleració amb slap de corda i spiccato de la cadència del tercer moviment.
Ferrández va completar la seva intervenció amb el “Preludi” de la Suite per a violoncel núm. 1 de Bach, també en transcripció per a viola. Aquí va quedar especialment palesa la seva capacitat per combinar domini tècnic, claredat d’articulació i sentit de la línia. La interpretació va evitar convertir la peça en un simple exercici de virtuosisme i va posar l’accent en la construcció del discurs i en la continuïtat del fraseig.
La segona part es va iniciar amb una selecció de les Danses hongareses de Brahms, treballades especialment en els canvis de ritme, els accents, les interrupcions i el fraseig amb què Salado va buscar les dues dimensions que conviuen en aquestes peces: d’una banda, el component rítmic i dansaire; de l’altra, el caràcter cantabile de determinats episodis. En aquest sentit, el contrast entre el friss i el lassù va quedar particularment definit a la Dansa núm. 4, mentre que la Núm. 3 va adquirir un perfil més marcat en el registre greu i un cert aire marcial. Les pauses, de vegades força acusades, funcionaven com a elements estructurals i permetien delimitar els diferents blocs temàtics.
Per últim, el tercer poema simfònic de Liszt, Les préludes, probablement l’obra, juntament amb la de Bacewicz, que va rebre un treball més detallat. La direcció va plantejar un tempo ampli i va dedicar especial atenció a la delineació del fraseig. L’inici, de caràcter enigmàtic, va donar pas a un crescendo progressiu que conduïa cap a una exposició de caràcter més cantabile, amb un ús del legato que accentuava la dimensió reflexiva de la música. En alguns moments, aquesta concepció apropava l’obra al Wagner més meditatiu, especialment en la manera de construir la tensió a partir de l’acumulació i en el tractament de les transicions. També va ser significatiu l’ús freqüent de la smorzatura al final de les seccions, que permetia tancar els períodes sense trencar-ne la continuïtat discursiva.
El resultat intentava donar una lògica interna al poema simfònic més enllà de l’etiqueta programàtica. En l’episodi líric previ a la reexposició, per exemple, el treball de les segones veus i de les contramelodies va aportar una densitat que sovint queda en segon terme en interpretacions més centrades en el perfil melòdic principal. També els violins van assumir un paper rellevant en la reexposició, especialment en les ràfegues descendents. En aquest punt, però, es podia trobar a faltar una mica més d’expansivitat i emotivitat en les successives aparicions del tema. La coda, no obstant, va resultar àmplia i coherent amb el plantejament general.
I si parlem de plantejaments, Les préludes torna a suscitar-nos una qüestió poc negociable: cal programar més poemes simfònics de Liszt. Tasso, Mazeppa, Héroïde funèbre, Hungaria o Die Hunnenschlacht ofereixen materials prou diversos per construir programes al voltant del gènere i, ben contextualitzats, permetrien aprofundir en una part del repertori simfònic del segle XIX que continua tenint capacitat de generar emocions diferents. I per emocions, les de la mitja part: Salado va dirigir-se al públic en un català cada vegada més nostrat i, més enllà de les acotacions sobre el concert, va promoure els aplaudiments per a Javier Mateos, històric segon violí i també concertino de l’OSV, que es jubilava. Moltes gràcies i fins sempre, Javier.
