LA CASA DELS CANTS. Musica Reservata de Barcelona. Bruno Hurtado, violoncel. Yamila Pedrosa, contrabaix. Jaime González Sierra, orgue positiu. Esteve Costa, director. PETIT PALAU. 18 D’OCTUBRE DE 2026.
El Petit Palau va acollir amb entusiasme i ganes el trenta-cinquè aniversari del conjunt Musica Reservata de Barcelona, una cita molt especial i esperada que es va traduir en una bona assistència que va fregar el ple absolut, tret d’algunes localitats laterals.
Corria l’any 1991 quan es va gestar -a partir d’un nucli fundacional integrat per Isabel Joanet, Toni Trigueros, Jordi Blanco i, poc després, Jordi Abelló- el conjunt relativament estable de vuit cantants que avui coneixem, dedicat al repertori vocal sacre renaixentista i barroc, i especialment ibèric.
Com tot conjunt vocal, el grup s’ha anat ampliant i adaptant en funció del format dels concerts i del tipus de repertori, però l’essència i la passió per la música del passat s’han mantingut intactes. I és que trenta-cinc anys de dedicació donen per recordar innumerables actuacions, col·laboracions i fites arreu de l’Estat i d’Europa, així com actuacions a Jerusalem, Palestina, Jordània, Alemanya, Finlàndia i altres països europeus, i també per recordar algunes gravacions molt destacables, com el disc Motecta (2021), dedicat a Victoria. Tot i la seva predilecció per la música antiga, no han faltat tampoc les estrenes d’obres contemporànies, diguem-ne, això sí, de certa afinitat estilística, com la Missa a sis veus de Magrané, un dels encàrrecs més rellevants a la biografia del conjunt.
I tornant al concert que ens ocupa, la proposta es va basar en una mirada al repertori italià de compositors nascuts entre els segles XVI i XVII –XVIII, si ens atenem a la data de composició de les obres–. Des de Palestrina, passant per Allegri, Lotti i Monteverdi, fins a Domenico Scarlatti, les sis obres seleccionades van permetre en bona mesura gaudir de l’evolució de l’ stile antico, és a dir, a grans trets, aquell tipus de composició propi de l’era de Palestrina –Renaixement tardà– en què les normes de contrapunt, tendència als ornaments i altres aspectes compositius eren, relativament parlant, menys laxes que a l’ stile moderno, associat a l’època de Monteverdi –transició al Barroc–. En definitiva, un estil més adient per a la música vocal sacra.
Els cantants van anar alternant disposicions segons el nombre de veus i van comptar amb el reforç de l’orgue positiu, el violoncel i, molt puntualment, del contrabaix. El conjunt va mostrar-se, en general, cohesionat a nivell rítmic i expressiu, ben atent a les indicacions d’Esteve Costa, i precís en l’afinació, qüestió no necessàriament senzilla pel fet d’haver-hi instruments de reforç.
Un bon exemple d’això va ser el Crucifixus de Lotti a sis veus, encarregat d’obrir el programa i que els intèrprets van oferir de manera convincent, tret d’alguna síl·laba potser un xic tímida. Després d’una petita presentació, va tenir un lloc un solvent Stabat mater de Palestrina on l’octet va tenir molt present l’èmfasi rítmic i novament va filar prim en afinació. El repte en aquest sentit probablement fou el cromàtic Crucifixus de Monteverdi, especialment delicat també per tractar-se d’una textura a quatre veus i, per tant, de línies melòdiques més exposades.
Un altre plat fort va ser el Miserere d’Allegri, obra de gran riquesa polifònica, en cert sentit, la més litúrgica de les sis, i la separació dels cors a diferents altures va funcionar sense sorpreses, tret d’apuntar que un dels tenors oferia un cant monòdic substancialment més segur i nítid que l’altre. Peça cèlebre també per la fascinació que va despertar en un Mozart de catorze anys, i que el va dur a transcriure-la de memòria, una anècdota musicològica –o potser llegenda– oportunament recordada al programa.
El segon Crucifixus de Lotti, a vuit veus, va ser sens dubte un dels millors moments d’aquesta primera part, amb els cantants especialment precisos en el joc de consonàncies i dissonàncies contrapuntístiques, tan pròpies de la quarta espècie, excel·lent preparatiu per a la gran obra del concert, l’Stabat Mater de Scarlatti. Poc marge de millora, doncs, en l’excel·lent interpretació d’aquesta obra, tan variada com densa, especialment destacable en els passatges imitatius confiats a les veus femenines, i en el complex entramat melismàtic de la darrera secció.
Un últim discurs de Jordi Abelló va animar Isabel Joanet i Tomàs Maxé, que per raons personals eren entre el públic i no van cantar el concert amb els seus companys, a participar en el bis, concloent un concert d’aniversari molt especial que esperem, pel bé de la música, no sigui l’últim.
