IBERCAMERA. Catriona Morrison, mezzosoprano. Cor Vivaldi. Cor Madrigal. Orquestra Simfònica de Düsseldorf. Adam Fischer, director musical. G. Mahler: Simfonia núm. 3 en Re major. L’AUDITORI. 22 D’OCTUBRE DE 2026.
Dos anys i mig després de la seva darrera visita, la Simfònica de Düsseldorf tornava a Barcelona amb Adam Fischer al capdavant i una nova incursió en el simfonisme de Gustav Mahler. Amb una ocupació gairebé total de la sala, el públic va rebre i ovacionar la formació alemanya al final de la vetllada. El director hongarès, nascut el 1949 i germà gran d’Iván Fischer, ha acreditat una trajectòria internacional sòlida, amb un repertori ampli i una dedicació particular a Mahler que, en les seves visites a Espanya, s’han convertit en una de les principals cartes de presentació de l’orquestra. De fet, si en la compareixença anterior el març de 2024, el programa contraposava la Simfonia núm. 45 en fa sostingut, “Els adéus”, de Haydn, amb la Cinquena de Mahler, aquesta vegada el repte era la monumental Tercera.
Fischer la va dirigir de memòria, amb una gestualitat enèrgica, sovint abrupta, feta de rampells espasmòdics i anticipacions molt visibles respecte del resultat sonor. La seva lectura es va sostenir en la claredat del traç, un bon fonament del registre greu, una potent secció de trompes i una disposició antifonal dels violins. La direcció, tanmateix, va posar l’accent més en la solidesa arquitectònica i l’impuls que no pas en la descoberta de noves perspectives expressives amb uns resultats coherents, però sense arribar a convertir-se en una interpretació de grans revelacions.
Aquesta manera d’entendre Mahler s’inscriu en una tradició centreeuropea que privilegia l’ofici, la claredat dels plans i la continuïtat del discurs per damunt de la fragmentació extrema o de les lectures deconstructives. S’hi poden reconèixer ecos de l’escola germànica associada a Kurt Masur o la txeca de Václav Neumann, amb una certa cruesa que, en alguns passatges, pot evocar l’impuls de Mitropoulos, però sense derivar cap a un expressionisme exacerbat. Hi ha força i algun punt d’entusiasme, però no una voluntat de portar les tensions al límit. Encara que Fischer no es presenti com un especialista en Mahler, la seva trajectòria —inclòs l’enregistrament de les nou simfonies amb la formació de Düsseldorf— demostra una familiaritat indiscutible amb aquest univers. Ara bé, en aquesta Tercera, com ja succeïa amb la Cinquena, la solvència no sempre va anar acompanyada d’una inspiració comparable a la que sovint mostra el seu germà Iván en aquest repertori.
El primer moviment va avançar a batzegades, amb una articulació que no sempre va acabar de convertir la successió de blocs en un arc orgànic. La seva amplitud formal exigeix que els contrastos no siguin només juxtaposicions, sinó etapes d’un mateix recorregut dramàtic. Fischer va oferir una lectura comprensible, de bon fonament, però no sempre va conferir als canvis de caràcter la profunditat necessària. També va destacar el tractament de les dinàmiques amb uns pianissimi de la corda que cercaven recrear una atmosfera suspesa i un temps de marxa fúnebre on el silenci era expressió de l’enigma existencial, com si els sons més febles evoquessin murmuris de la natura a punt de desaparèixer. En aquest sentit, el solo de trombó i la marxa fúnebre van ser dos dels moments més reeixits: Fischer els va donar relleu i personalitat sense caure en l’èmfasi gratuït. En aquests episodis es feien evidents les virtuts de la seva lectura, narrativa i clàssica, que confia en la lògica de la partitura i no necessita accentuar-ne artificialment les contradiccions.
El segon moviment, Tempo di menuetto, va adoptar un aire contrastadament ràpid, sobretot a la secció central. L’agilitat contribuïa a distingir-ne el caràcter, encara que la interpretació es va decantar per una expressió directa, més interessada en la continuïtat que en el refinament dels detalls. El resultat era sòlid, però no sempre feia aflorar tota l’ambigüitat d’una música que juga amb l’evocació de formes antigues i la seva transformació. L’Scherzo, per la seva banda, tenia en el solo de posthorn un dels seus punts delicats, ben situat, però no va acabar de suggerir la distància i la màgia que demana aquest episodi. Algunes notes van resultar poc afinades i, especialment en la primera entrada, els matisos en piano van mancar d’emotivitat i el caràcter utòpic bressolador. Més que una qüestió de projecció, el repte era convertir el timbre en una veu que semblés arribar d’un altre espai.
Per la seva banda, la mezzosoprano Catriona Morison va ser un dels encerts de la vetllada. La seva intervenció va destacar per la qualitat expressiva, la bona dicció i una manera de servir el text sense èmfasis sobrers. Va aportar una dimensió humana i recollida al conjunt, amb un equilibri convincent entre calidesa i contenció; sens dubte, un dels moments més satisfactoris de la nit. També va merèixer atenció el detall de l’interval de tercera ascendent de l’oboè, lligat sense portament, que preservava la netedat del gest melòdic. Al cinquè moviment, els cors Vivaldi i Madrigal van oferir una prestació solvent, amb bona afinació i una integració natural en el teixit orquestral.
Per últim, l’Adagio va confirmar la solidesa de la concepció de Fischer, tot i que sense assolir la intensitat plenament colpidora que pot convertir aquesta pàgina en el centre emocional de la simfonia. El director va respectar la cantabilitat del coral, amb un inici potser un pèl ràpid en què la corda va sostenir bé l’arc expressiu i l’orquestra va transmetre part de la fondària contemplativa de la música, però l’emoció va quedar més insinuada que no pas expandida del tot. Com passa en moltes interpretacions, el forte indicat per Mahler a les timbales es va convertir en un fortissimo que enduria el so més del compte. La indicació més continguda sembla respondre a una intenció tímbrica precisa: que els cops dels timbals actuïn com un batec ampliat dels pizzicati de la corda greu, en lloc de sobresortir com un element de duresa excessiva. Malgrat això, el desenllaç va conservar una capacitat de commoure apreciable per a una Tercera que, en definitiva, va discórrer des del vigor i guiada per una concepció narrativa clàssica que privilegia la claredat formal i l’ofici abans que la reinterpretació radical.
