BCN CLÀSSICS. Orquestra de Cadaqués. Mayte Martín, cantaora. Dir.: Joan Enric Lluna. Obres de Toldrà, Falla i Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 16 D’AGOST DE 2018.
Ja fa trenta anys un grup de joves músics de vint-i-pocs anys, provinents gairebé tots de les primerenques trobades de la JONDE (Joven Orquesta Nacional de España), fundada el 1983, prenien la iniciativa de crear una orquestra, sota l’auspici del Festival de Cadaqués i la direcció d’Edmon Colomer, amb la qual donar continuïtat a aquell entusiasme amb què es feia música en l’àmbit de les orquestres joves, però amb el rigor i la professionalitat d’una orquestra simfònica habitual. L’apadrinament d’un director de prestigi internacional com és Sir Neville Marriner, que va ser director musical de la formació durant un llarg període d’anys, ha deixat una empremta fefaent en el seu caràcter i el seu estil, essent el seu so un exemple de transparència i estil simfònic en el més pur estil de les orquestres clàssiques, amb un concepte cambrístic del fet musical.
En el concert amb què la formació celebrava enguany el trentè aniversari, el pas del temps es feia evident en el canvi generacional dels integrants, si bé l’orquestra encara manté el lligam amb alguns veterans dels inicis, com el violinista Santi Juan, el percussionista Tristan Fry, el contrabaixista Harke Wiersma i d’altres, com els violinistes Joan Espina i Cristian Benito, que, si bé no en són membres fundadors, són fidels des de fa molts anys a la formació. Capítol especial és el cas de Joan Enric Lluna, clarinetista habitual de la formació que, en aquesta ocasió, s’hi situava al capdavant com a director, en una faceta professional més recent que desenvolupa tant ell com un altre veterà músic de l’orquestra, el flautista Jaime Martín –que n’ocupa el càrrec de director titular des del 2011–, absent en aquesta celebració.
Aixoplugats sota l’estructura del cicle de concerts BCN Clàssics, que en pocs anys s’ha fet un lloc evident en la programació musical barcelonina, la celebració del trentè aniversari de l’Orquestra de Cadaqués tenia lloc al Palau de la Música Catalana, seu del cicle de concerts esmentat, en dates poc habituals per als concerts simfònics de la Ciutat Comtal; un 16 d’agost oferia, doncs, l’únic concert simfònic de qualitat que la ciutat acollia en tot el mes típicament vacacional. Era normal, doncs, que el públic present al concert es mostrés diferent de l’habitual, malgrat haver-hi unes quantes cares conegudes del sector, mogudes probablement per l’interès i la qualitat de la fita i del programa. Un públic divers atret, sens dubte, per diversos aspectes, a saber: la figura de la cantaora Mayte Martín en un registre poc habitual, com a intèrpret de Falla, però també l’atractiu del programa: El amor brujo de Manuel de Falla i la Simfonia núm. 40 de W. A. Mozart, potser la més popular del seu catàleg, però paradoxalment no pas la més interessant a nivell musical.
El concert començà amb la versió per a orquestra de corda del conegut quartet de corda Vistes al mar d’Eduard Toldrà, que porta el subtítol d’Evocacions poètiques per a quartet de corda, inspirades en el poema La ginesta de Joan Maragall. L’obra presenta les virtuts del Noucentisme musical català, si bé en aquesta versió per a orquestra de corda aquestes es difuminen en el gruix orquestral. Malgrat la claredat interpretativa de l’Orquestra de Cadaqués, fidel al seu segell personal, l’obra no prenia la volada poètica suggerida per l’obra de Maragall i, naturalment, per l’emotivitat compositiva de Toldrà. Si bé és cert que l’obra de Toldrà es caracteritza, precisament, per l’absència de pretensió de grandiositat o d’impacte, tot acostant-se així, intel·lectualment, a la música incidental d’inspiració gairebé impressionista, això no obsta que l’efecte auditiu pogués tenir més impacte del percebut en aquesta interpretació.
El amor brujo de Manuel de Falla es situa, aparentment, al pol oposat a nivell estilístic del llenguatge de Toldrà, i és l’obra magna del folklorisme que el compositor gadità volia traduir musicalment en l’àmbit clàssic. Per aquesta raó l’obra de Manuel de Falla té tantes interpretacions i versions com enregistraments i execucions n’hi ha hagut en la història, que es diferencien principalment per la proximitat o llunyania entre el vessant folklòric i el “clàssic” de l’obra. Tot i que aparentment la selecció d’una cantaora –en aquest cas la barcelonina Mayte Martín– per interpretar les cançons que formen part d’aquesta obra podria presagiar-ne una versió més folklòrica, la interpretació que l’Orquestra de Cadaqués, sota la direcció de Joan Enric Lluna, va realitzar-ne va resultar un primer plat molt ben conjuntat amb l’aperitiu musical que havia estat l’obra de Toldrà. Així, podríem dir que la formació no es recreà en els ornaments més purament aflamencats amb què sovint es fa decaure la interpretació d’aquesta música, sinó que es cenyí en tempos i dinàmiques a una versió més neoclàssica que modernista de l’obra. La cantaora Mayte Martín, sense perdre el seu estil propi, oferí unes versions intimistes i molt sentides de la Canción del amor dolido, la Canción del fuego fatuo i el Final, en què el cante jondo es revestí d’elegància i contenció, molt fidel al caràcter musical català, tot s’ha de dir. Així, l’escena del “Quadre segon”, en què Falla empra un ritme d’havanera cubana –de gran regust català per influències històriques– sonà amb el regust salat del Mediterrani, del Cadaqués que dona nom a la dita orquestra, tot resultant en definitiva en un dels moments més inspirats del concert.
El plat fort el serviren amb Mozart, un dels pilars fonamentals del repertori de l’Orquestra de Cadaqués al llarg de tota la seva trajectòria. La Simfonia núm. 40, si bé és una de les obres més populars del repertori mozartià, no és la de més transcendència històrica, amb un primer moviment que és més una juguesca sobre un tema absolutament intranscendent però que gràcies a la genialitat de Mozart es transforma en determinats moments en un inspiradíssim cant amarat de melancolia. Així i tot, l’Orquestra de Cadaqués, sota la direcció de Joan Enric Lluna, tot fent-se palesa una complicitat que transcendeix la camaraderia, n’efectuà una gran interpretació. Lluna dirigí amb energia i afabilitat una versió que, novament, posava en evidència quin és el segell propi de l’orquestra: transparència, joie de vivre i classicisme.
Davant de la popularitat de l’obra, i tenint en compte l’heterogeneïtat del públic present –en un percentatge elevat poc avesat al format de concert clàssic–, es produí l’efecte aplaudiment espontani després de cada moviment de la Simfonia, que dividí l’audiència entre els professionals oients de concerts, visiblement molestos, i els estranyats per la seva reacció. Davant d’aquesta realitat, Joan Enric Lluna optà per l’actitud intel·ligent de –sense incentivar els aplaudiments– mostrar la simpatia i l’agraïment de tota l’orquestra a cada reacció espontània del públic. Al capdavall, ¿no es tractava d’una festa?
Així semblaren viure-ho els membres de l’orquestra, que com a postres (propines), oferiren unes variacions sobre la “cançó més coneguda del món”, en paraules del propi director. És a dir, la melodia de l’Aniversari feliç, amb ritme de vals, foxtrot, tango i dansa hongaresa, en arranjament de Peter Heidrich.