ELS ESTUNMEN. Fernando Velázquez, música. Nao Albet, Marcel Borràs, direcció i llibret. Núria Lloansí, Nao Albert, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Marc Padró, Óscar Pérez, intèrprets. Daniel Domínguez. Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa, Yeray Vesga, especialistes. Sandra Ferrández, mezzoprano; Gabriel Díaz, contratenor; Vicenç Esteve, tenor; José Ansaldi, tenor; Josep Ferrer, baix. Max Glaenzel, escenografia. Formació orquestral del Gran Teatre del Liceu. Fernando Velázquez, director. TEATRE LLIURE. 19 D’ABRIL DE 2026.
Aterrava al Lliure a mitjan d’abril Els estunmen, l’última i ambiciosa estrena, coproducció a quatre parts juntament amb el Liceu, el Teatro Real i Teatros del Canal de Madrid; una òpera híbrida, a cavall també entre el teatre i el cinema d’acció, el títol de la qual ja és, per si mateix, tota una declaració d’intencions –en al·lusió als coneguts stuntmen o especialistes de cinema–. La proposta, farcida de referències cinematogràfiques, destaca sobretot pel sentit de l’humor i l’originalitat, amb espai per a la reflexió social a diversos nivells. La producció, amb quinze funcions al Teatre Lliure, farà una pausa d’un mes després de les darreres representacions a principis de maig abans de viatjar a Madrid.
Nao Albet i Marcel Borràs, un dels tàndems creatius més destacats del món escènic nacional –tots dos presents a l’escenari, com és habitual a les seves obres– s’estrenen en el gènere amb aquesta òpera en tres actes ininterromputs, un projecte sustentat per un pressupost més lleuger del que podria semblar i un esperit cocreatiu. Quant a la música, Fernando Velázquez, consagrat compositor de teatre i cinema, autor de bandes sonores de pel·lícules com Un monstre em ve a veure o L’orfenat, firma la partitura i s’estrena dirigint des del fossat. La seva música encerta en remarcar precisament el to satíric de l’argument, amb pinzellades wagnerianes i els adients clixés musicals propis del cinema d’acció.
El llibret explica la història d’Evangelina (Núria Lloansi), una mare que intenta esbrinar les causes que han portat el seu fill a cometre un atemptat i treure’s la vida. Aquesta recerca la impulsa a un viatge narratiu i alhora conceptual, que la condueix a desentrellar la relació entre heroi i violència, aquí en clau cinematogràfica. L’espectacle alterna àries, cors, monòlegs i escenes més teatrals, tot sense interrompre el ritme de la funció, amb números protagonitzats tant per cantants, com per actors i especialistes de cinema professionals que expliquen breument alguns trets de la seva trajectòria.
Arnesos, matalassos de seguretat, dolls de sang i fins i tot flames són part del ventall d’efectes que sorprenen l’espectador al llarg de l’obra, tots ben sota control dels vuit especialistes vinculats a la companyia In Extremis juntament amb altres actors experts en seqüències d’acció. Aquesta aportació, sens dubte, esdevé un dels trets distintius d’aquesta òpera de dues hores; elements que, d’altra banda, resultarien difícilment justificables en produccions escèniques basades en trames més convencionals. Mòduls escènics i altres components mòbils afavoreixen el ritme dinàmic de la funció sense desfer-se de l’escenari inicial.
De bon començament, el llibret aconsegueix la complicitat del públic mitjançant un estil directe, desinhibit i bilingüe, que apuja el to mordaç i trapella al llarg de la representació, fet que justifica l’orientació per a majors de setze anys. Borràs i Albet aborden amb una marcada acidesa diversos temes d’actualitat, com el paper de la masculinitat moderna i les repercussions de les xarxes socials, extraient de la figura de l’heroi hollywoodià i de les qüestions de gènere un material amb el qual resulta difícil no sucumbir a més d’una rialla. Tot i que el públic pot trigar en habituar-se als codis d’aquest meta-teatre, el doblatge escènic d’actors i cantants –és a dir, cada personatge principal està encarnat per un cantant i un actor– acaba deixant de ser una llicència qüestionable per esdevenir una oportuna manera d’aprofundir en els personatges a mesura que avança l’obra, gràcies en part a una raonable coherència dramatúrgica i mimètica.
Sandra Fernández es mostrà convincent en el registre agut, tot encarnant una Evangelina de marcat caràcter tragicòmic, mentre que Vicenç Esteve hi aportà un contrapunt eficaç des d’un segon pla més discret. El contratenor Gabriel Díaz destacà en l’ària d’estil barroc, i José Ansaldi, a qui vam poder veure a L’holandès errant el passat desembre, assumí diversos papers amb un dramatisme enèrgic, especialment escaient en la caracterització de l’heroi medieval.
Albet i Borràs van assumir diversos rols, majoritàriament en clau narrativa, amb bona dicció i seguretat, amenitzant el discurs amb una pedanteria còmica mesurada. La paròdia de Quentin Tarantino i la sàtira del mentor del fitness i les finances –una mena de Llados– van generar moments molts destacats, malgrat unes referències a Kill Bill potser excessivament reiteratives. L’escena de la carnisseria va evidenciar puntuals desajustos entre el vent-metall i la veu, però amb tot, sota la direcció de Velázquez, el petit destacament orquestral va mantenir un bon equilibri i cohesió, amb una secció de metall especialment solvent en els moments clau de la partitura.
En un món on ja s’ha fet de tot, generalment parlant, les cada cop més freqüents hibridacions artístiques resulten molt benvingudes. Celebrem aquesta iniciativa, que aporta aire fresc a un sector en el qual rarament ens trobem propostes que germinen més enllà dels escenaris habituals, que ha estat acompanyada per la bona acollida del públic. Caldrà estar atents a la tercera entrega d’aquesta trilogia, iniciada amb Els esqueiters (2015) –en aquell cas, només teatre, però– i veure si aquesta també arriba en format operístic. Els estunmen sens dubte dona el que promet: un tip de riure en mig d’una reflexió sobre la violència, amb catarsi i redempció, però sense sermons; un reflexió certament necessària en els temps que vivim.
Imatge destacada: (c) Marta Mas.
