EL TÀVEC de Jordi Domènech, amb llibret d’Albert Arribas. Xavier Sabata. Polifem Consort. Xavier Albertí, direcció escènica i il·luminació. Marc Udina, vestuari i attrezzo. Jordi Domènech, direcció musical. L’ATLÀNTIDA (VIC). 25 D’ABRIL DE 2025.
El contratenor, director i compositor Jordi Domènech té un llarg catàleg d’obra escènica infantil. Ara ha estrenat la primera obra teatral adulta, feta a mida per a la veu del també contratenor Xavier Sabata. El tàvec és un monòleg operístic en tres parts i vint-i-una escenes en un acte, per a contratenor i orquestra, basat lliurement en el conte Història d’un crepuscle de Stefan Zweig, narració que explica el fet real de la davallada de Madame de Brie, una marquesa que havia estat amant de Lluís XV, una dona poderosa a Versalles, obligada a abandonar la cort i que, confinada a una vida rural, prepara la seva venjança, que serà fallida perquè ja no té cap poder.
El llibret d’Albert Arribas presenta un contratenor en un mal moment de la seva carrera. El cantant vol recuperar el seu públic i ho fa evocant el final tràgic de Madame de Brie, que va reunir els antics admiradors de la cort per representar la seva mort. El protagonista es transforma en l’aristòcrata madame i ella es trasmuda en la nimfa Io, amant de Zeus, el qual, per evitar la ira de l’esposa, converteix l’amant en una vaca; però la muller ho descobreix i envia a la nimfa un tàvec perquè la turmenti eternament. Teatre dins del teatre en una història que explica el pas a la degradació.
La partitura de Domènech, per a onze instruments de corda, dos percussionistes i un oboè, mostra les metamorfosis amb uns canvis de sonoritat molt notables. Amb l’orquestra dalt de l’escenari, l’obra comença com un recital clàssic amb peces de Händel, de qui s’interpreta una obertura, un recitatiu i una ària d’Admeto, re di Tessaglia, però la música es va desintegrant quan apareix per primera vegada un tàvec i l’orquestra barroca es transformant en una de contemporània.
És en aquesta segona part que Domènech desplega la capacitat per crear atmosferes sonores, algunes molt contrastants, d’altres minimalistes, amb pizzicati i staccati de les cordes, un paper molt destacat per a la marimba, uns solos d’oboè i un ús del teclat electrònic. És també en aquesta secció on el compositor fa lluir tots els recursos tímbrics de la veu de Sabata, que ha de cantar, cridar, murmurar, parlar cantant, tot un catàleg d’expressions vocals per acompanyar la transformació de la seva personalitat durant una hora i gairebé vint minuts. Si a la primera part cantava en italià, en aquesta ho fa en català.
A la tercera i última part, torna el barroc, aquesta vegada francès. Més ben dit, neobarroc, perquè aquí Domènech crea una partitura a l’estil de Couperin i Rameau. D’aquest darrer, cita l’“Orage” de la seva òpera Platée. La protagonista, convertida en vaca atacada pel tàvec, interpreta una cantata grotesca i patètica, Le taon et la vache.
Domènech dirigia des del clavicèmbal i el teclat electrònic els seus músics del conjunt instrumental Polifem Consort, amb la concertino Anna Urpina. De direcció escènica, que firma Xavier Albertí, n’hi ha poca. Vestit de negre durant les dues primeres parts, Sabata expressa amb gest gairebé sempre contingut el que diuen la música i la lletra. A la tercera part, durant la cantata final, hi ha la desmesura barroca de la veu, el gest i el vestuari. L’únic attrezzo és una colla de làmpades tirant a versallesques i un centre de fruita i verdura al davant de l’escenari del qual la nimfa vaca al final de tot, assetjada pel tàvec, agafarà un pebrot ben vermell, el rosegarà i en donarà un tros al director.
Aquesta era l’estrena absoluta d’aquesta primera òpera de Domènech. Seguir la trama, si no es coneix gaire bé l’argument, resulta una mica difícil, sobretot a la segona part, la més densa pel que fa a la música i al llibret. Tant el compositor com Sabata són músics que saben que una obra no és una capsa tancada, que no és una cosa acabada, i ben segur que aquest aspecte millorarà. Dit això, El tàvec té tot el mestratge de Domènech, la seva intensitat musical i l’afinat sentit de l’humor.
Imatge destacada: (c) Txus Garcia.
