LIFE VICTORIA. Núria Rial, soprano. Carles Blanch, guitarra barroca/llaüt. Oleguer Aymamí, violoncel barroc. David Mayoral, percussió. Obres de Josquin des Prez, Luis de Narváez, Jehan Chardavoine, Guillaume Costeley, Diego Ortiz, Jacob Arcadelt, Clément Janequin, Gaspar Sanz, Clemens non papa, Philip van Wilder & Claude Gervaise, Esteban Daça, Pierre Francisque Caroubel, Juan Vásquez, Alonso Mudarra, José Marín i anònims. MUSEO NACIONAL THYSSEN-BORNEMISZA (MADRID). 10 D’OCTUBRE DE 2026.
Amb el títol Fonts, somnis i laments, la soprano Núria Rial va presentar un recorregut per uns itineraris musicals entre Flandes i Espanya dins de la programació del LIFE Victoria a Madrid. El recital estava vinculat a l’exposició acabada d’inaugurar al museu Thyssen-Bornemisza de vint-i-cinc obres de mestres holandesos del segle XVII com Rembrandt van Rijn, Frans Hals, Jacob van Ruisdael i Vermeer, procedents del Mauritshuis de La Haia.
El programa reflectia el moment històric de la presència espanyola a Flandes, una presència d’anada i tornada amb els nombrosos músics francoflamencs instal·lats a la cort espanyola de Carles I que formaven la Capella flamenca i els compositors espanyols. Aquell va ser un dels moments més brillants del Renaixement musical. Totes les peces del programa eren cançons alegres, sense drames ni tragèdies, cançons d’enamorats i moltes estaven plenes de murrieria i doble sentit.
L’estructura, en què s’alternaven les peces per a veu i altres d’instrumentals amb la guitarra barroca de Carles Blanch, el violoncel barroc d’Oleguer Aymamí i la percussió de David Mayoral, permetia escoltar obres de diferents compositors, però amb el mateix títol i tema. Així, va començar el recital amb la cançó amorosa Mille regretz de Josquin des Prez, amb la veu de Rial i l’acompanyament dels músics, i tot seguit, la peça de Luis de Narváez del mateix títol interpretada pels instrumentistes, sense la veu. El doblet es va repetir amb Mignonne, allons voir si la rose, de Jehan Chardavoine i de Guillaume Costeley.
La veu de Rial és d’aquelles cristal·lines i lluminoses que el pas del temps ha eixamplat donant-li una gran solidesa. La seva interpretació no va tenir falles, com és habitual en ella, ni d’afinació, ni de fraseig, ni de dicció. A Il estoit une fillette de Clément Janequin, una peça plena de picardia, cantava amb la veu, però també amb la mirada, amb els ulls ben vius, i a Au jolis bois de Clemens non Papa va superar la seva expressivitat.
El compositor Gaspar Sanz va ser una de les figures rellevants del primer barroc amb els seus estudis i composicions dedicats a la guitarra. Del seu extens catàleg es va interpretar Mariçápalos i Jácaras. A la primera, Blanch va demostrar el seu profund coneixement de l’instrument oferint una interpretació molt potent amb el coixí del violoncel d’Aymamí. A la segona, va tenir un paper destacat la percussió de Mayoral. Amb la grafia canviada a Marizápalos, Rial va cantar la melodia popular anterior a la partitura de Sanz, amb un text anònim de doble sentit segons el qual una parella que s’entrega al joc amorós està a punt de ser atrapada per un capellà voyeur.
A Ay luna que reluzes de compositor anònim, Rial va donar vida a tot l’orientalisme que destil·la la cançó. El concert va acabar amb la interpretació d’Isabel, perdiste tu faxa, d’Alonso Mudarra, i Niña como en tus mudanzas, de José Marín. Aquesta última acaba amb l’estrofa que diu “No tiemples al gusto tuyo / la vigüela, que es posible / que por ser malas las cuerdas / te salgan falsos los tiples”. Doncs bé, ni les cordes eren dolentes ni la veu va desafinar durant l’hora llarga que va durar el concert. Ans al contrari. A l’excel·lència dels intèrprets i la intel·ligència en la confecció del programa s’hi van afegir unes imatges de l’exposició dels mestres holandesos projectades en una gran pantalla darrere els músics.
Només queda desitjar i esperar que aquest concert es pugui escoltar a Barcelona.
