FESTIVAL MIXTUR. Saxophone +: Pedro Pablo Cámara, saxofon. A Light Stung the Darkness. Carolina Santiago, piano. Ruins of a Non-existent Place: Duo Minten & González. FABRA I COATS: FÀBRICA DE CREACIÓ. 17 D’OCTUBRE DE 2026.
FESTIVAL MIXTUR. Ulysses Ensemble. Nacho de Paz, director. FABRA I COATS: FÀBRICA DE CREACIÓ. 17 D’OCTUBRE DE 2026.
És octubre i, com cada any, l’espai Fabra i Coats acollia una nova edició del Festival Mixtur, en concret la quinzena, i, per tant, un aniversari especial que ha reunit un bon grapat d’artistes i compositors destacats de la música contemporània. Més que mai, la vocació pedagògica a diversos nivells i la promoció de joves artistes ha estat un dels eixos vertebradors, així com la intenció d’incorporar noves perspectives, com una mirada a l’acordió contemporani a través de Jaume Padrós –concert, homenatge i exposició–, o bé el concert ofert per Continuum, una proposta de música contemporània basada en instruments antics, una vessant no sempre gaire difosa o, com a mínim, no gens habitual al Mixtur. No obstant això, tampoc hi han faltat les classes magistrals, els tallers i les col·laboracions. Enguany, caldria destacar el concert inaugural a càrrec dels estudiants de l’ESMUC, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la institució.
La proposta d’un tipus de concert on la gent es mogui i circuli lliurement per la sala, miri els instruments de prop, s’assegui, s’aixequi i, fins a cert punt, interactuï amb la interpretació és potser un dels trets d’identitat del festival, molt vinculat a la filosofia d’oferir propostes interdisciplinàries i voler apropar la música contemporània a un públic curiós i divers. Sens dubte, això es va aconseguir amb l’estrena immersiva de Symbiont en la darrera edició, però no tant en aquesta, simplement per la naturalesa de la proposta, la qual cosa no hi resta mèrit ni valor artístic. Enguany, les tres propostes de Ruins of a Non-existent Place, que va ser la tercera de les interpretacions –i nom de l’àlbum signat per la clarinetista Rebecca Minten i l’artista Luz González–, van explorar tres maneres de relacionar-se amb l’electrònica a través dels instruments o, en tot cas, amb la tecnologia; aquest potser era el fil conductor de tot plegat.
En el primer concert, Pedro Pablo Cámara va oferir un recital de tècniques saxofonístiques esteses, al llarg de tres peces, amb una especial destresa en l’articulació dels key sounds, obligatòriament nítids per interactuar amb “ell mateix” a Self-reflecting Next To Beside Besides (2005), de Simon Steen-Andersen. En aquesta peça, Cámara apareix en vídeo tocant els altres tres saxofons d’un quartet, en una concepció força enginyosa. La segona peça, Miniatura (2026), de Luis Torres, va exigir un bon control de l’emissió dels multifònics, en un discurs sostingut per una electrònica ocurrent que ajudava a mantenir la fluïdesa. En una línia similar, va discórrer Between Me & Myself V (2014), d’Andreas Frank, acompanyat d’un muntatge potser més exhaustiu. Aquesta va exigir una execució molt ben sincronitzada amb la projecció, mantenint a ratlla també la coordinació coreogràfica, on l’intèrpret s’integrava en un sextet de saxofons –tots alts, en aquest cas– en una dramàtica i entretinguda lluita contra el soroll blanc i la “neu” digital.
Carolina Santiago, pianista especialista en repertori contemporani, no va decebre en una interessant interpretació d’A Light Stung the Darkness (2023), del compositor d’origen turc Engin Dağlık, obra per a piano preparat, electrònica i làmina de trons processada. La intèrpret, resident a Estrasburg, va capficar-se en una obra orgànica, amb rerefons modal, basada en un discurs sonor híbrid amb ressonàncies metàl·liques i efectes i, fins a cert punt, també performativa. Santiago executava alternadament el piano preparat des del teclat i des dels fils fluorescents, i donava continuïtat així a la música “tocada” i a l’electrònica, que integrava música ja gravada, processament en viu, tot amb un cert marge per a la improvisació; experiència molt recomanable per a tots els públics i oients amb ganes d’abstraure’s o simplement deixar la ment “en blau”.
La proposta del duet femení, una prometedora combinació d’electrònica i clarinet baix, es desplegava com un extens recorregut per un paisatge sonor. Una obra basada en un tipus d’improvisació, diguem-ho així, de baixa intensitat, en el sentit que les notes, els drones –acústics, mixtos o purament electrònics– o, en resum, els materials en si es desenvolupen en seccions força amples. Tot i ser un format indispensable per a aquest tipus de festival, sent honestos, caldria replantejar-se la durada de l’experiència: la incomoditat de seure a terra durant gairebé quaranta minuts –o el mateix en el cas d’estar dempeus–, la fatiga auditiva, la sensació de monotonia –tot i travessar diversos estadis sonors– o el fet de tractar-se simplement d’una proposta que no és pas per a totes les orelles va fer que alguns assistents marxessin al mig de l’obra. Sent justos, d’altra banda, pel disseny sonor, la integració subtil en viu del clarinet a l’electrònica i tot el muntatge que hi ha al darrere, no es pot desmerèixer el mèrit de Rebecca Minten i Luz González, un duet que té molta cabuda als circuits europeus, tal com ha demostrat des del 2023 amb Zones Limitrophes.
El conjunt Ulysses Ensemble també feia parada al Mixtur. Amb el suport de la Ulysses Platform, una iniciativa que promou el talent emergent en la creació i la interpretació de música contemporània, un destacament de vuit intèrprets joves –tres de vent, tres de corda, piano i percussió–, van estrenar sis obres de creació recent, vinculades o sorgides totes d’alguna manera al festival. Nacho de Paz va recórrer el variat assortiment sense ensurts, i fent la sensació d’haver cohesionat el grup.
De l’acurada escriptura d’It sounds within my touch, de Carolina Cerezo, i de la d’Insieme II, de Luca Francesconi, docent dels tallers Mixtur, vam descobrir peces encara més interessants. Va destacar especialment RAG, d’Alex Vaughan; una mena de rag rime desconstruït amb regust minimalista, i sobretot, Vif-creux, d’Anne Castex, que teixeix una acurada textura amb l’electrònica i aliatges tímbrics molt ben pensats. Tampoc no cal desmerèixer el traç de Mingdu Li a Mini · Minia · Miniatur, ni les idees de Riccardo Burato a Frémissement.
Per als interessats que vulguin gaudir de l’efemèride, el festival tancarà aquesta edició tan especial amb un concert gratuït a la Sala Taro, a Sants, comptant amb Pablo Carrascosa, Lina Bautista i LANAV.
