TEMPORADA BMB. Francisco López, flauta. Banda Municipal de Barcelona. José Rafael Pascual-Vilaplana, director. M. Timón: Lux et machina. F. Cesarini: Concerto Rococò. S. Brotons: Simfonia núm. 6 “Concisa”, op. 122. L’AUDITORI. 26 D’ABRIL DE 2026.
Cita destacada diumenge passat a la temporada de la Banda Municipal de Barcelona –potser la més rellevant des del concert amb l’Escolania de Montserrat el mes de març–, amb un programa basat en compositors actuals i fins i tot una estrena, com a part de la commemoració del 140è aniversari.
Concretament, es tracta de Lux et machina de Marc Timón (1980), el quart encàrrec per part de L’Auditori per a la celebració de l’efemèride, mentre completaven el programa el Concerto Rococò per a flauta i banda de Franco Cesarini (1961) i la Simfonia núm. 6 de Salvador Brotons (1960), nom freqüent a la programació temporada rere temporada, bé en clau de batuta convidada –va tornar a dirigir la Banda el mes passat– o bé en clau de compositor, revisitant el seu extens catàleg.
Un dels al·licients va ser tenir com a convidat Francisco López, primer flautista de l’OBC, en un episodi similar al de fa poc més d’un any, quan l’extremeny va compartir escenari amb Matthias Pintscher al capdavant dels seus companys d’orquestra; en aquella ocasió, amb el Segon de Mozart per a aquest instrument.
Tampoc no requereix gaires presentacions el compositor i director Marc Timón. La seva trajectòria, les nombroses aparicions al podi del Palau de la Música, i especialment, la seva darrera i prometedora incursió en el món audiovisual, Dos tumbas –nominada al Hollywood Music Media Awards– han contribuït a donar-li la visibilitat merescuda. A Lux et machina, el compositor proposa una reflexió sobre el dilema de l’ús de la tecnologia en el nostre temps, una obra que “qüestiona el paper de la màquina en una era marcada per l’acceleració extrema”, en les seves pròpies paraules. I, en efecte, agitació textural, esclats orquestrals, clústers molt verticals i un cert regust cinematogràfic van omplir la Sala Pau Casals durant gairebé deu minuts en la intensa proposta de l’empordanès.
José Rafael Pascual Vilaplana va saber mantenir l’ordre en les nombroses cascades de notes dels vent-fusta i, excepte algun efecte decoratiu no tan aconseguit, la formació va rodar amb aparent èxit els engranatges de la peça. Timón va sorprendre amb un passatge concret: un “quartet” de vibràfon a vuit arcs –és a dir, quatre percussionistes tocant l’instrument–, aportant originalitat a un recurs certament clixé de la música contemporània, en un encertat anticlímax, ben compaginat amb efectes aeròfons a mode de respiracions orquestrals. Vilaplana va tancar la interpretació amb una notable contundència.
López va mostrar-se molt còmode en el llenguatge del Concerto Rococò de Cesarini, autor ben conegut per la Banda i Vilaplana, sempre amb les articulacions i dinàmiques –subtilment diferenciades en funció de la categoria del material– ben controlades al llarg del primer moviment. El valencià va saber teixir els punts d’unió entre la part orquestral i la frenètica part solista en un eloqüent diàleg i mantenint la fluïdesa i l’agilitat. En el temps central, “Élégie”, va posar en relleu el millor del registre mitjà-agut de la flauta convidada, exposant el vessant més líric i evocatiu de López. Va ser, de fet, un dels fragments més emotius i especials de la vetllada, malgrat alguns solapaments puntuals amb les altres dues flautes, cosa atribuïble a la partitura. La Banda també va afrontar en ritme de giga còmodament del tercer temps. Vilaplana va esforçar-se per realçar el tema central, passatge potser no impecable, però sí molt emotiu, poc abans que López firmés una excepcional cadenza, perfectament recreada i executada, ben empastada amb un final que va propiciar un merescut aplaudiment –ara sí, quan tocava–. L’extremeny va regalar al públic la seva recreativa adaptació de la Canción del fuego fatuo de Falla.
Va tancar el concert una enèrgica interpretació de la Simfonia Concisa, obra estrenada el 2012 per la Lira Castellonera, també ben coneguda per la Banda Municipal de Barcelona –gravada per la formació amb Brotons a la batuta fa deu anys–. Descrita amb admiració pel mestre Vilaplana com un “pou sense fons”, va mantenir saxos i clarinets ben atents als entremaliats materials del primer temps i la percussió. El valencià va moure’s entre la pirotècnia orquestral dels moviments imparells i la noblesa fosca del segon, en una lectura potser temptada per tempi decididament àgils, però sense gaires perjudicis en la claredat melòdica, especialment en trompetes i trombons, seccions que en alguns fragments van anar força al límit. Entre els molts passatges destacables, va sobresortir especialment l’últim terç del cinquè moviment, en què la Banda va afrontar la traca final fent valer tota la grandesa simfònica de la peça, culminant molt positivament un capítol remarcable de la temporada.
