TEMPORADA FSF. Lianna Haroutounian, Xavier Moreno, Carolina López Moreno, David Cervera, Carles Pachon, Andrés Moreno, Marc Sala, Raúl Giménez. Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. G. Puccini: Turandot. PALAU DE LA MÚSICA. 27 D’ABRIL DE 2026.
La Franz Schubert Filharmonia és una orquestra que no tan sols ens té acostumats a programes simfònics de qualitat, sovint amb els millors solistes i directors, sinó que també dissenya les seves temporades amb criteris molt creatius que inclouen picades d’ullet a la història com la que avui ens ocupa.
Si ja l’any 2024, la formació va programar la Novena simfonia de Beethoven el dia exacte del 200 aniversari de l’estrena de l’obra, aquest cop ha volgut fer el mateix amb Turandot, l’òpera de Puccini que es va estrenar el 25 d’abril de 1926 -se n’han fet dues funcions, i la que comentem aquí és la segona-. Però produir una òpera, encara que sigui en versió de concert, és molt més complex que programar una simfonia: hi ha més elements en joc i cal mesurar-los tots per tal d’assegurar que l’aventura arribi a bon port més enllà de l’èxit artístic i de públic, més que probable amb un títol tan popular com l’escollit.
Així, la Franz Schubert Filharmonia no va dubtar a reunir un repartiment estel·lar, encapçalat per la soprano armènia Lianna Haroutounian, ja coneguda a Barcelona pels liceistes, que va encarnar una Princesa de gel imponent, generosa de cabal vocal -potser tan sols se li va trobar a faltar que freqüentés més sovint el registre piano- i escènicament convincent. Li ho va posar fàcil el tenor Xavier Moreno, que va estar a l’altura amb un Calaf radiant, de registre consistent i sense estridències, fins i tot creixent a mesura que avançava la funció cap a l’imponent final del tercer acte.
La Liù de Carolina López Moreno, igualment molt aplaudida, va pecar en alguns moments d’avantposar la tècnica al gest, i va semblar sobreactuada, mentre que el jove David Cervera no va acabar de trobar-se còmode en el paper del vell Timur i no va arribar a imposar-se vocalment. En canvi, van demostrar una gran compenetració els tres intèrprets de Ping, Pang i Pong -Carles Pachon (que també feia de Mandarí), Andrés Moreno i Marc Sala-. També bé Raúl Giménez va excel·lir en les breus intervencions com a emperador Altoum.
L’Orfeó Català i el seu Cor Infantil van afrontar amb entusiasme el repte del gènere operístic al qual no estan habituats i van complir amb les exigències de la partitura a pesar de la incomoditat de cantar des de les galeries de l’orgue -els primers- i els passadissos de platea -els segons-. Puccini els reserva algunes de les melodies més emblemàtiques i emotives, que van contribuir a un final esclatant.
Tornem a l’inici perquè res d’això no hauria estat possible sense l’impuls d’una orquestra que es va lluir, a les ordres d’un Tomàs Grau entregat de principi a fi, en la interpretació d’un compositor que és un dels mestres de l’orquestració.
Aplaudiment merescut també per a les indicacions escèniques dissenyades per Jordi Gastó per a un escenari del Palau que gairebé sempre queda petit per a segons quines fil·ligranes.
Imatge destacada: © Martí E. Berenguer.
