FESTIVAL DE PERALADA. Sabina Puértolas, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. A. García Demestres: Diario di una madre. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 26 DE JULIOL DE 2026.
En arribar gairebé a l’equador de la programació d’enguany, el Festival de Peralada estrenava diumenge passat la gran aposta lírica de nova creació, obra del compositor Alberto Garcia Demestres, compositor ben conegut pel festival –i l’únic que ha rebut la Medalla d’Honor del festival–, i de l’escriptora Cristina Pavarotti, filla del mític tenor italià. El tàndem ja havia col·laborat el 2017 amb l’òpera La straordinaria vita di Sugar Blood, i la proposta d’estrena va comptar amb dos fitxatges de primera línia: la soprano Sabina Puértolas i el pianista Rubén Fernández Aguirre, tots dos també ben coneguts pels voltants de l’emblemàtic castell.
Tots quatre presenten un viatge d’emocions al voltant de la maternitat, des del naixement d’una filla, passant per la infància, l’adolescència i l’emancipació, fins al comiat final, en un cicle de catorze cançons que apunten al cor i a la nostàlgia. La proposta és a priori molt suggerent per la seva originalitat de concepció, i suposa, tal com escrivia Ana Maria Dávila a les notes de programa, una mirada que amplia el focus habitual del gènere. Al llarg de dos grups de cançons amb un adequat interludi instrumental per part, compositor i escriptora confeccionen un ambiciós cicle líric de gairebé noranta minuts, concebut entre 2019 i 2022, del qual brollen un bon grapat de passatges destacables.
Emmarcada en un llenguatge de cert regust estètic vuitcentista i apte per a tothom, Diario di una madre va captivar sens dubte el públic gràcies a una unió entre text i música, en general, força commovedora. El compositor barceloní no cerca ressaltar el text de manera explícita ni amplificar-ne contínuament determinats passatges. Opta, més aviat, per proveir un teixit sonor que acompanya l’essència de cada poema –o la d’un determinat conjunt d’estrofes–, del qual emergeix una retòrica musical subtil, capaç d’emmarcar amb naturalitat tant les escenes quotidianes com les reflexions i lliçons de vida més profundes. En tot plegat s’intueixen, a més, lleus traces de registre operístic –segurament en clau d’homenatge–, una evocació que pren encara més sentit tenint en compte no sols el llegat familiar de Cristina Pavarotti, sinó també l’amistat que va tenir Demestres amb el tenor de Mòdena.
Demestres evita l’estatisme amb ofici i desenvolupa una bona diversitat d’idees, respectant una certa alternança de tempi i caràcters entre peça i peça, però en general la proposta va quedar una mica plana, en el sentit de pocs contrastos o registres. La primera part estava més centrada en aspectes quotidians propis de l’etapa infantil de la filla, mentre que la segona, més introspectiva, va resultar més aconseguida i equilibrada, centrada en aspectes més existencials, com els records, el pas cap a la vellesa i els canvis en el cos. Una major aposta pel risc –dissonàncies, alteracions o sorpreses aquí i allà– haurien emfasitzat més els vaivens emocionals d’aquest viatge al cor de la maternitat, que va esdevenir potser massa complaent, la qual cosa podria sorprendre donada la dilatada i variada trajectòria d’un compositor que, a aquestes alçades, ja no té res a demostrar –en el bon sentit–.
Tot i percebre’s com una obra plenament orgànica quant a coherència estilística i tonal, l’abundància de moments climàtics va anestesiar en conjunt l’efecte catàrtic de les peces emotivament més potents, especialment durant la primera meitat. Entre aquestes va destacar l’eloqüent “Solo indici de te in periferia” (Només indicis de tu a la perifèria), la primera del cicle, amb el seu interessant joc de cortines pianístiques, o l’evasiva “Se la mengia il portone” (Se l’empassa el portal), capítol dedicat al moment en què la filla va a l’escola. “Piccoli passi” (Petites passes), amb la seva ambigüitat tonal i els tempi lànguids, es va postular com una de les més interessants de la primera part, poc abans que Puértolas lluís el seu registre còmic a “Faccio festa” (Faig festa).
Puértolas té grans dots de soprano belcantista, però la partitura, més enllà de tècnica, demana sobretot implicació emocional, cosa que es va poder gaudir sobretot a partir de la segona part, com en “Tienti ben stretta” (Agafa’t fort) o “Come se niente fosse” (Com si no passés res), cançó que tanca el cicle, i que la soprano va acabar emocionada. La saragossana va resoldre amb seguretat les constants incursions al registre agut, i el públic va apreciar el dedicat esforç –i sobreesforç–, sempre ben sostinguda per un Rubén Fernández Aguirre atent al text i a les necessitats de la línia vocal, empastant amb suavitat els dos interludis amb les peces consegüents. El duo va mostrar complicitat, forjada al llarg de nombroses actuacions junts.
Paral·lelament, cal agrair el generós llibret que reuneix els textos originals en italià, les corresponents traduccions i les il·lustracions de cada poema –obra de May Zircus i Álvaro Rodríguez Galán–, en una edició d’una cura exquisida, fidel als elevats estàndards de qualitat a què el Festival de Peralada, que enguany celebra la quarantena edició, ens té acostumats.
Imatge destacada: (c) Festival Perelada/Miquel González.
