GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Human Requiem. Mireia Tarragó, soprano. Ferran Albrich, baríton. Orfeó Català. Pau Casan i Paul Perera, pianistes. Jochen Sandig, direcció escènica. Simon Halsey, direcció musical. J. Brahms: Ein deutsches requiem. SALÓ DEL TINELL. 18 DE JULIOL DE 2026.
Segurament des de temps immemorials, i si més no des que al segle XVIII es va institucionalitzar el format del concert, trencar la quarta paret –la que separa els intèrprets del públic– ha estat una preocupació comuna de molts artistes, si no de tots.
La darrera participació de l’Orfeó Català al Grec n’és una mostra palmària i recorda de manera molt directa l’experiència oferta fa exactament tres anys al mateix festival: si llavors l’obra protagonista va ser el Requiem de Fauré segons la proposta de Marina Mascarell, ara era Un rèquiem alemany de Brahms amb direcció d’escena de Jochen Sandig.
En tots dos casos la integració dels cantaires entre el públic era una component bàsica de l’espectacle, i en tots dos, també, tot partia del treball de base excel·lent fet pel cor per memoritzar la partitura –més complexa ara que no pas llavors, per durada, llengua i llenguatge musical.
Sota el títol comercial –per dir-ho d’alguna manera– Human Requiem, el concepte del coreògraf alemany aplica recursos diversos per crear quadres o escenes més o menys corresponents als textos musicats per Brahms en cadascun dels set moviments de l’obra, si bé s’entén que ell mateix els adapta en funció de l’espai on tingui lloc la representació.
En aquest cas, els dos primers moviments es van interpretar a l’aire lliure, al bellíssim entorn de la plaça del Rei. Al primer, els cantaires es desplaçaven de manera aleatòria i interactuaven amb els espectadors amb la mirada o fins i tot establien contacte físic i n’abraçaven alguns. Al segon, molt d’acord amb el que descriu la música, una processó d’homes va tibar la plataforma que sostenia el piano i els pianistes fins al centre de la plaça mentre les dones desfilaven cap a l’escalinata que dona accés al Palau Reial Major per interpretar-ne l’última part en disposició similar a la de concert i amb gesticulació que il·lustrava les paraules del text.
Van seguir deu minuts ben bons de transició per permetre l’entrada al Saló del Tinell, tant dels cantaires com del públic. Malgrat la voluntat òbvia de mantenir el silenci, el cruiximent de l’entarimat de fusta i el desconcert dels espectadors, que no sabien on havien d’asseure’s per no entorpir –de fet, se’ls va fer canviar de lloc en diverses ocasions– van trencar el clímax de concentració que s’havia aconseguit crear fins en aquell moment.
El tercer moviment va ser un pèl confús, amb moviments aparentment erràtics dels cantaires, sobretot a l’entorn del solista Ferran Albrich, que s’anava desplaçant d’un extrem a l’altre de l’estança sense gaire lògica aparent. Amb tot, el baríton osonenc va complir amb molt bones prestacions, tant aquesta com la resta d’intervencions que li reserva la partitura.
El quart moviment va ser el menys encertat de tots. La intenció d’introduir un element autòcton català a l’espectacle es va traduir en el ball d’una sardana sobre el compàs ternari d’aquest bellíssim fragment musical, fet totalment aliè a l’esperit del text i injustificable des d’un punt de vista estètic.
Potser per contrast, el va seguir el millor moment de la vetllada: l’encisadora cançó de bressol del cinquè moviment amb la solista Mireia Tarragó, soprano estretament vinculada al Palau de la Música que no deixa d’incorporar àries i papers al repertori propi, amb intel·ligència i resultats excel·lents.
El sisè moviment és el que més va explotar les aptituds actorals d’aquells cantaires que, en un col·lectiu de caràcter amateur, no estan garantides. Sandig els va demanar una interiorització de les demandes que es fan a la mort amb recursos excessius en alguns moments. També va ser l’únic punt de l’espectacle on l’acústica de la sala, mesclada amb el moviment continu dels cantaires, va difuminar més la música, si bé aquests no van mostrar cap mena de problema a quadrar amb exactitud la complexa fuga final d’aquest moviment.
El setè i últim fragment va ser un encert a l’hora de baixar les revolucions dels presents situant els espectadors –convidats per un grup de nens i nenes vestits de blanc– al centre de la sala i envoltant-los pels cantaires distribuïts per cordes. No en va és un moviment traïdor que posa a prova la capacitat de resistència dels intèrprets a les acaballes de l’obra.
Evidentment, diversos moments clau del Requiem van ser emfasitzats amb jocs de llums, que de passada van cedir breus instants de protagonisme als pianistes Pau Casan i Paul Perera, mereixedors d’un esment destacat al costat de Simon Halsey –que, per cert, s’ha acomiadat així formalment de l’Orfeó Català i del Palau de la Música–, secundat excel·lentment per la directora assistent Belén Clemente, que va fer visible el seu gest en tot moment als intèrprets que necessàriament en perdien la referència en determinats passatges.
Tot al llarg de l’espectacle, Jochen Sandig va estar integrat amb els cantaires enregistrant vídeos amb el mòbil, probablement per immortalitzar el record d’aquesta adaptació d’una producció original del 2012 de Rundfunkchor de Berlín en cooperació amb la companyia de dansa de la seva esposa, Sasha Waltz & Guests.
En definitiva, una experiència singular, que va aconseguir el propòsit d’emocionar sobremanera molts espectadors, i adequada en el context d’un festival d’estiu, però que no pot substituir, ni ho ha de fer, l’audició en format de concert tradicional, que és el que realment afavoreix el viatge interior sense necessitat d’estímuls addicionals. És justament perquè la bona música ho accepta tot que no cal afegir-hi res.
