ORQUESTRA DE CAMBRA CATALANA. Marta Arbonès, soprano. Marco Fiorini i Joan Espina, violins. Orquestra de Cambra Catalana (OCC). Joan Pàmies, direcció. Obres de M. Armengol, S. Pueyo, J. Cervelló, J.S. Bach i W.A. Mozart. L’AUDITORI. 4 D’OCTUBRE DE 2026.
L’Orquestra de Cambra Catalana està de celebració: fa 40 anys de la seva fundació. En el marc d’aquesta efemèride, la formació va preparar un programa que reunia un seguit d’obres de compositors catalans i les combinava amb un concert de Bach i una simfonia de Mozart, sempre complint amb la seva tasca de d’acostar al públic la música del país, sense deixar de difondre les obres canòniques del passat.
A les ordres de Joan Pàmies, fundador i director de l’orquestra, la vetllada va començar amb la interpretació d’Alla Rustica, composta per Marc Armengol especialment per a la formació. Els músics van interpretar amb delicadesa i profunditat la peça i van envoltar la sala d’una atmosfera que va posar a to el públic per a la resta del concert.
Seguidament, la soprano Marta Arbonès es va unir a la formació per interpretar les cançons Dintre del teu silenci i Aires tendres, de Salvador Pueyo. La cantant es va desenvolupar amb solvència, ben cohesionada amb l’acompanyament dels músics. Els aguts van brillar notablement, fent palesa l’habilitat d’Arbonès, tot i que les notes greus arribaven un pèl justes al final de la sala. Per a les següents obres, part dels músics va marxar de l’escenari, deixant una formació de corda molt reduïda, preparada per interpretar, en primer lloc, Un gran camí i Vagant per l’espai, de Jordi Cervelló. Aquí, la soprano va destacar molt més que en les peces anteriors i, juntament amb l’orquestra, van fer una interpretació més que sòlida per acabar la part del programa dedicada als compositors catalans.
El clímax del concert va arribar amb el Concert per a dos violins en Re menor, de Bach. Marco Fiorini i Joan Espina, com a solistes, van demostrar un virtuosisme a l’alçada de l’obra; el seu joc de dos violins i el seu estira i arronsa amb les melodies de la peça van resultar magnètics, captivadors.
Per acabar, l’Orquestra de Cambra Catalana va unir tots els músics de corda que havien passat per l’escenari aquell vespre amb la secció de vent, convertint-se, pràcticament, en una orquestra simfònica. Joan Pàmies va aixecar la batuta i va donar l’entrada a una interpretació enèrgica i excel·lent de la Simfonia “Haffner” de Mozart. Com a bis, la formació ens va regalar la Dansa Hongaresa núm. 5 de Brahms.
L’orquestra va ser precisa de principi a fi, traient un so compacte i unificat, a l’alçada del que tothom espera d’una formació que no falla en la tria de músics ni en la selecció de les obres que interpreta. Va ser una vetllada curta, però que sintetitza a la perfecció aquests quaranta anys de trajectòria de l’Orquestra de Cambra Catalana. Esperem que en siguin molts més.
