FESTIVAL DE PERALADA. Montserrat Torrent, Joan Seguí, orgue. Obres de J.S. Bach, Correa de Arauxo, Cabanilles, Vivancos, Mompou i Guridi. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 6 D’AGOST DE 2026.
El Festival de Peralada s’ha volgut afegir a la programació de l’Any Montserrat Torrent que celebra el centè aniversari d’aquesta intèrpret i ho ha fet, sens dubte, amb un dels concerts més originals. Per tal de superar la manca de tradició organística per l’absència de cap instrument adequat al recinte del castell -tan sols, alguna vegada, l’orgue positiu havia participat d’alguna producció a l’església del Carme-, el festival va instal·lar al temple el Wanderer –“caminant” o “rodamón”, com bé va traduir l’orguener Albert Blancafort en les seves paraules de presentació-, l’orgue portàtil més gran del món, i el va posar al servei de l’organista centenària i d’un dels seus últims deixebles.
Malauradament, un dels participants de l’audició, l’organista italià Paolo Oreni, no va poder acudir a la cita. Tampoc la compositora Raquel Garcia Tomás, tot i que sí que hi va ser, no va poder enllestir a temps -a causa d’un accident- l’obra que el festival li havia encarregat per estrenar en aquesta ocasió. I aquestes circumstàncies van motivar diversos canvis d’última hora respecte del programa anunciat inicialment.
Finalment, doncs, el concert el van compartir Montserrat Torrent i Joan Seguí, professora i alumne. I el plat fort del programa va ser l’estrena de l’obra composta expressament per Bernat Vivancos. Abans, però, Seguí va suplir l’absència d’Oreni i va obrir el concert interpretant la Toccata i fuga en Re menor de Bach ja programada.
Torrent va debutar al festival -el director, Oriol Aguilà, va fer notar en la seva alocució inicial l’excepcionalitat d’una primera actuació a 100 anys- amb un Tiento de Correa de Arauxo, com no podia ser d’altra manera donada l’especial vinculació de l’organista amb el catàleg d’aquest compositor. Seguidament, va interpretar la Pastorella en Fa major de Bach i la Gallarda V de Joan Cabanilles. Aquestes partitures, però també ho haurien pogut ser unes altres, van esdevenir el mitjà a través del qual es va tornar a obrar el miracle: el de meravellar-se davant de les capacitats que conserva una intèrpret centenària, justament gràcies la poder de la música, per continuar interpretant amb rigor, precisió, musicalitat i adequació estilística al repertori.
El moment culminant del concert va ser l’estrena de l’obra composta expressament per a l’ocasió per Bernat Vivancos, la Pregària a la Verge de Montserrat per abans d’anar a dormir. En aquest cas, la partitura conté múltiples simbolismes: consta de cent compassos -un per a cada any d’edat de la destinatària-, però sobretot al·ludeix a la muntanya santa on el compositor es va formar i de la qual l’organista porta el nom i fa referència a un son que, segons Vivancos, cadascú pot interpretar com vulgui. El mateix autor hi afegeix una voluntat expressa que sigui una obra menys complexa que la que ja li havia estrenat Montserrat Torrent fa uns anys, llavors amb gran esforç per la seva dificultat.
A la recta final del programa va ser on va caldre introduir les modificacions derivades de l’absència de Paolo Oreni. Joan Seguí va incloure-hi la Pastoral de Frederic Mompou, una obra dedicada pel compositor a Torrent, que la va estrenar en el concert d’inauguració d’una restauració de l’orgue del Palau de la Música l’any 1973. Per similitud de caràcter amb la Pregària de Vivancos, es va alterar l’ordre previst i el concert va acabar amb el Tríptico del Buen Pastor de Jesús Guridi, una altra obra molt habitual del repertori de Torrent i de gran exigència tècnica, que Seguí va fer lluir sobradament.
Amb permís dels intèrprets, i sobretot de l’homenatjada, però, un dels grans protagonistes de la vetllada va ser l’instrument Wanderer. Amb els mòduls desplegats resseguint l’altar i la consola disposada en angle per tal que el públic pogués copsar-ne tots els detalls -hi ajudava una singular i estilitzada banqueta de metacrilat transparent-, l’orgue modular es va revelar com un instrument extremadament versàtil. Certament, el programa havia estat dissenyat per mostrar-ho, i de la mateixa manera que no era l’instrument idoni per a la música ibèrica antiga o que quedava limitat en els embats sonors esclatants de l’última peça, va permetre oferir una i altra amb fidelitat i va possibilitar un debut, als 100 anys i en un nou instrument, a Montserrat Torrent, que era el motiu germinal del concert.
Imatge destacada: © Miquel González.
