FESTIVAL DE TORROELLA. Mahler Chamber Orchestra. Daniïl Trifonov, piano. Daniel Harding, direcció. Obres de Brahms i Dvorák. ESPAI TER (TORROELLA DE MONTGRÍ). 3 D’AGOST DE 2026.
Hi ha programes que són poc més que una suma d’obres i n’hi ha que expliquen una història. El que van presentar la Mahler Chamber Orchestra, Daniel Harding i Daniïl Trifonov al Festival de Torroella pertanyia clarament a la segona categoria.
El recorregut anava molt més enllà de la coincidència cronològica entre dos compositors pràcticament contemporanis, units per una profunda admiració mútua —i també, anecdòticament, per unes barbes memorables—. Era també un viatge tonal i emocional: del Re menor al Sol major, de la tempesta a la serenitat, de la foscor a la llum.
El Primer concert per a piano de Johannes Brahms s’obre amb un dels inicis més dramàtics de tot el repertori concertístic. El Re menor irromp amb una violència gairebé frenètica, salvatge, com si un núvol negre descarregués de sobte tota la seva energia. Durant bona part de l’obra aquesta tensió no deixa de planar sobre el discurs, fins que acaba trobant una afirmació lluminosa en el Re major final. Però abans, enmig, hi apareix l’Adagio, un dels grans moviments lents del romanticisme, un refugi espiritual enmig del conflicte.
La Vuitena simfonia d’Antonín Dvořák, en Sol major, la peça que va ocupar la segona part del concert, representa gairebé el moviment contrari. La seva posteritat ha estat relativament modesta, inevitablement eclipsada per la justificada fama de la seva germana “del Nou Món”, però és una partitura d’una frescor extraordinària. Més que una gran arquitectura simfònica, sembla una successió d’episodis, paisatges, danses i escenes rurals que respiren constantment l’aire d’una Bohèmia amable, potser somiada. La inspiració folklòrica hi aflora amb absoluta naturalitat i la natura hi és omnipresent. Potser fins i tot massa. La flauta, instrument d’evocació ornitològica per excel·lència, gairebé no té descans. Certament, arriba un moment que hi sobren uns quants ocellets, a la simfonia, però aquest petit excés forma part també del seu encant.
El programa amagava, a més, un discret homenatge a la relació entre els dos compositors. Brahms no només admirava Dvořák; va ser també qui el va ajudar decisivament a iniciar la seva carrera internacional. Escoltar-los consecutivament permetia descobrir tant les diferències entre els seus temperaments creatius com els ponts que els unien.
La Mahler Chamber Orchestra va arribar a Torroella potser una mica fatigada, immersa en una exigent gira que, en només vuit dies, la porta de Wiesbaden i Lübeck fins a Torroella, abans de continuar cap a Pollença, Sant Sebastià i Santander.
El concert, des d’un punt de vista estrictament orquestral, va anar clarament de menys a més. L’Espai Ter confirma una vegada més les seves excel·lents condicions acústiques, especialment per a la veu, la música de cambra i les formacions orquestrals de dimensions clàssiques. Tot i així, i pel que fa al so orquestral, a les primeres files aquest arriba més directe i menys emulsionat que a la graderia superior, on la percepció sol ser òptima. Aquesta proximitat va fer que, al principi de Brahms, fustes i metalls presentessin una certa aspror i fins i tot alguna estridència. A mesura que avançava la interpretació, però, els músics es van anar escoltant millor entre ells i el so va adquirir progressivament l’homogeneïtat, la transparència i l’equilibri que caracteritzen aquesta competent orquestra.
Daniel Harding va oferir una direcció de molt bona eficàcia dins d’uns criteris canònics. Sense recórrer a efectismes ni a gesticulacions innecessàries, va construir un discurs de gran coherència arquitectònica, deixant respirar les frases i mantenint sempre una admirable claredat de textures. La tensió no provenia d’una inflamació expressiva sinó de la mateixa escriptura musical. Harding, que en la seva altra vida és pilot comercial en actiu d’Air France, també va demostrar que sap fer volar una orquestra.
El gran moment de la nit, però, va arribar amb l’Adagio del concert de Brahms. Daniïl Trifonov, amb aquell aire de poeta nihilista exiliat que sembla formar part inseparable del seu personatge, va oferir una interpretació que escapava dels criteris habituals amb què solem valorar un pianista.
Quan a la música passen miracles, no serveixen les normes. Trifonov va aprimar la dinàmica fins a límits gairebé de risc, va alentir el fluir del discurs fins al llindar de la immobilitat i va aconseguir alguns instants en d’èxtasi sonor en què semblava aturar-se el temps.
Qualsevol tractat d’interpretació advertiria dels elevats riscos d’aquestes llibertats en Brahms. Però aquesta vegada les regles les imposava la intensitat de l’experiència musical, no la literalitat de la partitura. Durant aquells minuts, el públic va tenir la sensació —gairebé impúdica— d’assistir a una vivència profundament íntima, com si observés per un forat un miracle de transsubstanciació.
Imatge destacada: © Roger Lleixà.
