FESTIVAL DE TORROELLA. Josep Colom, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Vitali Alekseenok, director musical. L. van Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 5 “Emperador”, Simfonia núm. 6 “Pastoral”. ESPAI TER (TORROELLA DE MONTGRÍ). 31 DE JULIOL DE 2026.
FESTIVAL DE TORROELLA. Pablo Ferrández, violoncel. Orquestra Simfònica del Vallès. Andrés Salado, director musical. P. Casals: Sant Martí del Canigó. P.I. Txaikovski: Obertura-Fantasia Romeu i Julieta. E. Elgar: Marxa de pompa i circumstància núm. 1, Concert per a violoncel i orquestra. ESPAI TER (TORROELLA DE MONTGRÍ). 1 D’AGOST DE 2026.
El Festival de Torroella de Montgrí va inaugurar edició amb una aposta tan sòlida com significativa: dues grans orquestres del país encarregades d’obrir el certamen amb programes plenament inscrits dins del gran cànon simfònic. Una declaració d’intencions que confirma la maduresa artística d’un festival que, sense necessitat de competir en luxe o exclusivitat amb altres cites estivals, continua consolidant una proposta d’una notable ambició musical, capaç de combinar els grans noms internacionals amb la confiança en els principals actius interpretatius del país. I hi ajuda força l’auditori Espai Ter i la seva acústica, especialment agraïda per a la veu, la música de cambra i les formacions orquestrals de dimensions clàssiques. Si bé, i com s’ha assenyalat en nombroses ocasions, en el repertori simfònic de gran plantilla, tanmateix, les primeres files ofereixen una percepció més immediata i menys amalgamada del so, mentre que a la graderia superior la projecció adquireix una fusió tímbrica més homogènia i equilibrada.
Inauguració amb Beethoven i l’OBC
L’encarregada del primer concert va ser l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Vitali Alekseenok, davant d’un auditori pràcticament ple per a un programa íntegrament dedicat a Beethoven que semblava avançar-se a l’efemèride del 2027, quan es commemoraran els dos-cents anys de la mort del compositor. Amb ells, el pianista català Josep Colom va convertir la vetllada en un esdeveniment per si mateix. Lluny de qualsevol exhibicionisme, el pianista va tornar a demostrar per què continua essent una figura referencial del pianisme europeu amb un “Emperador” de Beethoven d’articulació, claredat discursiva i intel·ligència extraordinàries en el control del pes del teclat: des del martellato, sempre precís i mai percudit fins a passatges d’una delicadesa gairebé impalpable; passant per forte subito que emergien amb absoluta naturalitat dins el discurs o llargs encadenaments de trinats que mantenien una tensió admirable i descensos de la mà esquerra modelats amb una flexibilitat que evitava qualsevol mecanicisme, com si d’un pensament lateral focalitzat es tractés. Tot responia a una concepció del concert més preocupada per la construcció arquitectònica que per l’efecte immediat. Alekseenok va saber secundar aquesta lectura sense imposar-hi protagonismes i l’OBC va respondre amb una sonoritat robusta i un impuls rítmic constant, especialment reeixit en un segon moviment de gran respiració lírica, treballat amb subtils inflexions dinàmiques que preparaven de manera orgànica la transició cap al rondó final.
De la seva banda, la Bagatel·la en sol menor de Beethoven oferta per Colom com a bis aparentment menor es va transformar en una miniatura de gran profunditat poètica. La transparència de la textura, la pulcritud de l’articulació i un ús del pedal d’extraordinària finor culminaven en una segona secció frasejada amb una tendresa gairebé de cançó de bressol. Durant uns minuts, emergia aquell Beethoven íntim, desproveït de tot vigor titànic i ultraconstructiu, que Colom continua revelant com pocs pianistes de la seva generació.
A la segona part, la “Pastoral” confirmava les qualitats d’Alekseenok i d’una OBC que, pressuposem, amb pocs assaigs, van defensar la vetllada amb plena atenció i professionalitat davant d’un gest que, per moments, recordava el de Klaus Mäkelä i una execució bastida sobre el treball de la corda, rica en vibrato i molt atenta als sforzandi, encara que en alguns clímax el volum sonor tendís a excedir el que l’acústica recomanava. Amb tot, la sensació d’intensitat i concentració eren paleses des del primer moviment de tempo lleugerament viu, però sustentat sobre una textura transparent i uns greus molt ben definits. L’“Escena vora el rierol” va destacar per la cura concedida a les fustes, perfectament integrades en un discurs de pulsació constant que evidenciava fins a quin punt el ritme constitueix un dels grans motors interns de la Simfonia. El tercer moviment accentuava deliberadament el contrast amb els anteriors, convertint la dansa camperola en un ländler de marcada rusticitat, accents quasi marcials i un caràcter febril que ja anticipava dramàticament la irrupció de la tempesta, resolta amb un notable domini dels efectes orquestrals i una gran claredat en l’idiomatisme beethovenià. Per la mateixa impetuositat va discórrer l’obertura de Le nozze di Figaro, oferta com a bis: una propina breu, brillant i d’una energia contagiosa que arrodonia un inici de festival d’alt nivell musical.
I l’endemà, l’OSV
L’endemà, l’Orquestra Simfònica del Vallès oferia una proposta plantejada intel·ligentment de menys a més, reservant el plat fort per al tram final amb el Concert per a violoncel d’Edward Elgar. Abans, Andrés Salado obria la vetllada amb la sardana Sant Martí del Canigó de Pau Casals en l’orquestració del seu germà Enric, una figura encara massa sovint relegada a un segon terme —el “Casals a l’ombra”—, que mereixeria un estudi aprofundit tant per la seva tasca creativa com per la seva contribució a la difusió del repertori del seu germà. En aquest sentit, cal recordar que Salado s’està endinsant amb convicció en el repertori català i, específicament, el sardanístic. El passat mes d’abril debutava en el món coblístic dirigint la Cobla Sant Jordi al Petit Palau, i aquesta aproximació es va traduir novament en una lectura sensible, afable i rica en matisos. Sense caure en un lirisme excessivament sentimental, va saber extreure tota la gamma de colors d’una escriptura que, rere una aparent senzillesa, amaga una elaboració textural més refinada del que sovint se li pressuposa.
L’Orquestra Simfònica del Vallès hi contribuí amb una sonoritat especialment generosa —cinc contrabaixos i sis violoncels a la corda greu—, a més de diverses incorporacions a la plantilla, les quals desconeixem si són definitives o encara en període de prova, però que van evidenciar un nivell plenament solvent. Entre elles, destacà la timbalera encarregada de la segona part, que va resoldre amb seguretat la seva modesta part al Concert d’Elgar. Aquí es va corroborar el gran moment artístic de Pablo Ferrández, un dels músics espanyols més rellevants de la seva generació, exemple d’una escola instrumental que continua produint intèrprets d’una qualitat extraordinària. Més enllà d’una tècnica incontestable, el violoncel·lista va imposar una personalitat artística definida per l’elegància del fraseig, la naturalitat del discurs i una intensa força interior que conferia sentit a cada episodi de l’obra. El diàleg a vegades rapsòdic i rítmicament complex amb l’orquestra es va desenvolupar amb absoluta precisió, sostingut per una comunicació visual constant amb Salado i pels músics de l’OSV. El domini dels salts de corda, la solidesa de l’arc i la confiança amb què construïa les frases més exposades demostraven un coneixement profund de la partitura, mentre que el director responia amb un acompanyament atent, flexible i acurat en els equilibris dinàmics, deixant respirar el solista sense perdre mai la cohesió del conjunt.
Prèviament, la Marxa de pompa i circumstància núm. 1 d’ Elgar va sonar amb el brio necessari, però sense caure en la grandiloqüència ni en una retòrica excessivament marcial. Salado en va administrar amb bon criteri el clàssic poco allargando (que, com més poco sigui, millor) previ a la reexposició del tema Land of Hope and Glory, aconseguint que l’expansió final arribés amb plena naturalitat. Igualment convincent va resultar l’Obertura-fantasia Romeu i Julieta de Txaikovski, resolta amb una concepció orgànica del discurs, un lirisme ben sostingut en els episodis amorosos i una incisivitat gairebé dramàtica en els esclats que evoquen els combats entre Capulets i Montescs.
Cada nova actuació d’Andrés Salado confirma la impressió que ens trobem davant d’un director amb idees, sensibilitat musical i un concepte interpretatiu propi de qui esperem molt. Precisament per això, convindria que l’Orquestra Simfònica del Vallès, ara que disposa d’una infraestructura molt més estable que anys enrere, compleixi les velles promeses i abandoni definitivament aquella política de concerts preparats amb una precipitació excessiva que durant massa temps es justificava per les limitacions estructurals de la formació. La qualitat assolida i les possibilitats dels músics mereix temps d’assaig suficient per consolidar els resultats. Una reflexió que, de fet, també podria fer-se extensiva a altres institucions del país, començant per la mateixa OBC.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
