Vivancos: Tenebrae.
Latvian Radio Choir. Sigvards Klava, director.
Neu Records, 2026.
Les Tenebrae de Bernat Vivancos constitueixen una aproximació profundament personal al repertori sacre contemporani en diàleg amb la tradició litúrgica, però allunyada dels models renaixentistes de compositors com Tomás Luis de Victoria o Carlo Gesualdo. Lluny de reproduir-ne la retòrica dramàtica, Vivancos desenvolupa un llenguatge propi basat en la continuïtat del so, la dilatació temporal i el treball del timbre, que converteix el discurs musical en una experiència essencialment espiritual i contemplativa tot i que sense defugir els moments punyents.
Aquesta estètica s’arrela profundament en la trajectòria vital del compositor, marcada per la seva vinculació amb l’Escolania de Montserrat, primer com a escolà i posteriorment com a director. Aquest contacte amb la litúrgia, la pràctica coral, l’impacte que en ell va tenir cantar i enregistrar les Tenebrae de Victoria, així com l’acústica dels espais sacres impregna la seva música d’una espiritualitat intensa i d’un cert caràcter místic en què el so esdevé vehicle d’una experiència interior.
Tot i partir d’uns textos que corresponen als responsoris litúrgics de Setmana Santa, basats en els relats de la Passió de Crist, la música no en narra els esdeveniments de manera directa, sinó que en suspèn el temps i integra la paraula dins el flux sonor. El llenguatge harmònic de Vivancos mostra afinitats amb l’estètica d’Arvo Pärt i John Tavener, especialment en l’ús d’una harmonia estàtica i contemplativa basada en camps sonors oberts. Tanmateix, se’n distancia en incorporar una major densitat tímbrica i una transformació progressiva del so, que dota la seva música d’una tensió interna més subtil. Tot i que no respon a una funcionalitat tonal, tampoc s’inscriu en una atonalitat discursiva; més aviat es construeix a partir de camps harmònics oberts, sovint basats en intervals de quarta i cinquena. En aquest context, la relació amb el text és especialment significativa: els moments més dramàtics sovint no es tradueixen en gestos violents, sinó que es presenten amb una bellesa continguda i generant una tensió subtil entre significat i so. I moltes vegades el temps musical no avança cap a un objectiu clar, sinó que s’expandeix per convidar a una escolta immersiva en què la percepció del detall –afinació, ressonància, fusió tímbrica– esdevé central.
En una societat sovint marcada per la desorientació i la pèrdua de sentit, aquestes Tenebrae adquireixen una rellevància particular oferint un espai de reflexió i d’escolta interior. Els responsoris, estrenats el 2025 pel Latvian Radio Choir sota la direcció de Sigvards Klava, proposen una experiència estètica transformadora en què l’oient no resta igual després de l’audició.
El cicle s’obre amb Amicus meus, que estableix l’estètica general de l’obra amb una textura coral homofònica contínua i una sensació de suspensió sonora en què el dolor es contempla des d’una certa distància espiritual. Així doncs, el moviment conté una sensació d’espiritualitat i lluminositat més que de narració. Amb Judas mercator pessimus emergeix una tensió més marcada –assenyalant la figura del corrupte Judes– i una articulació més clara del text, en contrast amb una segona secció molt més subliminar –segurament com a símbol de la innocència i benevolència de Crist. Amb Una hora es redueix la densitat i s’apropa a una escriptura més declamada, tot generant una atmosfera d’intimitat i fragilitat que reflecteix la solitud de Crist davant la Passió.
El punt de màxima densitat arriba amb Tenebrae factae sunt, on la textura esdevé compacta i opaca, i la música construeix una experiència de foscor i ofec en estreta relació amb el text de la crucifixió. A Tradiderunt me, la tensió es manté en un pla més contingut i interioritzat fins que arriba el moment més compungit de l’abandonament absolut, en què s’arriba a un clímax construït per una acumulació sostinguda, sense ruptura. Mentre que Caligaverunt oculi meo introdueix un motiu descendent amb repetició central i lleu gir ascendent final que reforça la idea de desolació i esgotament, i així culmina en un clímax dens seguit d’una desintegració progressiva.
Amb O vos omnes s’introdueix un contrast notable: el dolor es transforma en una bellesa sonora més lluminosa, amb harmonies més obertes i una major sensació d’expansió. Aquesta lluminositat es dissol a Aestimatus sum, on la textura esdevé extremadament lleugera i el so tendeix a desmaterialitzar-se fins a una sensació d’absència. Finalment, Sepulto Domino està imbuït d’una sensació lacerant, però no tanca l’obra amb una resolució, sinó amb una desaparició del so, bo i suggerint el buit resultant i culminant el procés de dissolució que travessa tot el cicle.
La interpretació del Latvian Radio Choir, sota la direcció de Sigvards Klava, assoleix un nivell d’excel·lència certament remarcable, tant des del punt de vista tècnic com expressiu en aquest primer enregistrament mundial. El conjunt demostra una molt bona riquesa de colors, un control extraordinari del pianíssim, sostingut amb una estabilitat gairebé immaterial, així com una afinació d’una precisió extrema fins i tot en els límits més subtils de la percepció sonora. A això s’hi afegeix una gran consciència de la reverberació de l’espai, així com una dicció especialment acurada, que permet entendre cada paraula sense trencar la fusió del conjunt.
Més enllà de la perfecció tècnica, aquesta interpretació destaca per la capacitat de generar una vivència profunda. El cor no es limita a interpretar la partitura, sinó que la transforma en una experiència que pot afectar i transformar l’oient i obrir-lo a una dimensió espiritual sovint absent en el context contemporani. En aquest sentit, els intèrprets entenen plenament la naturalesa d’aquesta música: no es tracta tant de projectar un discurs com de permetre que el so existeixi, respiri i, finalment, desaparegui.
A aquesta qualitat interpretativa, s’hi suma un enregistrament excepcional a càrrec del segell català Neu Records, dut a terme a l’església de Sant Joan de Riga i que contribueix de manera decisiva a la força global del projecte. L’espai sonor està captat amb una gran sensibilitat, en oferir una amplitud i una profunditat que permeten percebre tant la fusió del conjunt com els detalls més subtils. La claredat de la presa de so i la gestió acurada de la reverberació afavoreixen una escolta immersiva, que potencia l’impacte estètic i espiritual de l’obra.
En definitiva, les Tenebrae de Vivancos transcendeixen el seu context litúrgic per esdevenir una experiència sonora que posa en contacte l’oient amb una dimensió profunda del misteri, on el dolor, la bellesa i la interioritat es fonen en una mateixa realitat.
