L’ELISIR D’AMORE de G. Donizetti. Laura Gibert (Adina), Álvaro Diana (Nemorino), Gabriel Mas (Belcore), Sebastià Serra (Dulcamara), Mireia Tarragó (Giannetta). Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, director musical. Pau Monterde, director d’escena. TEATRE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 16 D’OCTUBRE DE 2026.
La Fundació Òpera a Catalunya (FOC) ha inaugurat la temporada, la segona sota la direcció artística de Jordi Torrents, amb una nova producció de L’elisir d’amore, títol que no es representava des del febrer de 2019. Una proposta entretinguda, ben resolta i de concepció tradicional, que aposta per la claredat narrativa, l’eficàcia teatral i una lectura musical sense estridències en un marc escènic nou i únic per ambdós actes.
La posada en escena de Pau Monterde, responsable també de l’escenografia, trasllada l’acció al sud d’Itàlia dels anys cinquanta, en un entorn rural de bucòlica estampa. L’espai únic contraposa la plaça del poble, situada a un costat, amb la casa d’Adina a l’altre, delimitant amb senzillesa els principals focus de l’acció. La il·luminació i uns pocs elements mòbils completen la contextualització, amb detalls tan oportuns com els vehicles en miniatura de Belcore i Dulcamara, que contribueixen a caracteritzar els personatges sense carregar l’escena. És un recurs d’una eficàcia teatral ben coneguda, que remet a solucions emprades en altres títols del repertori, com Così fan tutte. El conjunt guanya en vivacitat gràcies a les petites accions complementàries del cor, ben integrades en el moviment escènic i resoltes amb un sentit del detall que dota de vida l’espai. El vestuari d’Eva Selma, acolorit i coherent amb l’ambientació, arrodoneix una proposta convencional, funcional i amb una bona direcció dels cantants.
La tria del quintet solista respon, en bona mesura, a una línia de treball que ja havia caracteritzat l’etapa de Mirna Lacambra, alguns sorgits de l’Escola d’Òpera: donar oportunitats a nous valors, acompanyar-ne la progressió i valorar-ne les possibilitats de desenvolupament. Jordi Torrents manté aquesta aposta amb una plantilla que en aquest repartiment, bona part dels intèrprets, han passat per l’Escola fa relativament pocs anys. Més enllà de les diferències de maduresa vocal, el conjunt va funcionar amb suficient eficàcia i va sostenir una representació d’adequada cohesió teatral.
En aquest sentit, Laura Gibert va abordar una Adina juvenil i picardiosa, encara amb aspectes per consolidar en l’arrodoniment del timbre, la col·locació i la regularitat de l’afinació. Malgrat aquests desajustos, va defensar les agilitats i el terç superior amb una administració ponderada del pes vocal dins la coloratura, especialment en el duo amb Dulcamara, i una consciència escènica del personatge que li donava relleu a cada intervenció. El cant més spianato de “Prendi, per me sei libero” i la cadència a capella del duo amb Nemorino van ser resolts també amb eficàcia en un rol que tot just va debutar l’estiu passat.
Sebastià Serra va construir un Dulcamara de farsant senyorívol, més afavorit per la fortuna que no pas per l’enginy, fins al punt d’acabar convençut de les seves pròpies mentides. Les inflexions calculades i la caracterització van contribuir a donar relleu teatral al personatge. Gabriel Mas, per la seva banda, va oferir un Belcore convincent, tant vocalment com escènicament, tot i un vibrato una mica accentuat en algunes frases així com alguns gestos de factura amanerada que convindria depurar. Mireia Tarragó va resoldre amb correcció el paper de Giannetta, ben integrada en el conjunt.
Álvaro Diana va signar un Nemorino solvent, ingenu i entranyable, de timbre clar, càlid i homogeni, amb els aguts ben perfilats i un cant natural, elegant i musical, sostingut per una bona impostació i un volum moderat. “Quanto è bella, quanto è cara” va destacar per la fluïdesa del fraseig i la naturalitat expressiva, mentre que “Una furtiva lagrima” va trobar en la contenció i la comprensió dels afectes el seu principal atractiu. Lluny de qualsevol temptació efectista, el tenor va saber transmetre la barreja d’esperança, tendresa i desconcert del personatge, en una interpretació que el públic va acollir amb una resposta especialment calorosa.
Al capdavant de l’organigrama musical, Daniel Gil de Tejada va tornar a demostrar l’ofici d’un director consolidat. Les renovacions de l’Orquestra Simfònica del Vallès es perceben en una millora conjunta de l’articulació, la fluència i la qualitat tímbrica, amb una lectura que acompanya l’acció sense perdre de vista la lleugeresa i el sentit teatral de la partitura donizettiana. El cor de l’AAOS, al seu torn, va trobar un equilibri satisfactori entre les veus veteranes i les noves incorporacions, mantenint la funcionalitat escènica i la cohesió sonora. A destacar la força i el sentit teatral del cor de vilatanes, amb Giannetta i Nemorino, un dels millors moments de la producció.
Per cert, cal consignar també el retorn a notes de carpeta de caràcter informatiu i informat al programa de mà, aquesta ocasió signades per l’especialista en òpera Josep Subirà. El rigor, la solvència documental i el coneixement del repertori que s’hi fan evidents contrasten, per l’exigència de solvència musicològica, amb determinats textos de les dues darreres temporades.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
