MARATÓ CHOPIN. Daniel Blanch. Jean-François Dichamp. Carles Marigó. Isabel Fèlix. Laura Pérez de Tudela. Raimon Garriga. Alba Ventura. Adrià Bravo. Jordi Masó. Mario Miralles. Angela Luque. Albert Guinovart. Katia Michel. Marta Zabaleta. Akiko Nomoto. Víctor Braojos. Laia Masramon. Elena Sancho. Alfredo Armero. Laia Tatjé. Marc Heredia. Cristina Casale. Xavier Ricarte. Integral dels estudis per a piano de Frédéric Chopin. AUDITORI AXA-L’ILLA DIAGONAL DE BARCELONA. 18 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Tant de bo tots els concerts benèfics tinguessin la categoria artística i humana com la que es va respirar en el concert de diumenge passat a l’Auditori AXA de L’illa Diagonal, espai cedit per a l’ocasió. Organitzat per Nona Arola, que des de fa cinc anys pateix de sensibilitat química múltiple (SQM), la Marató Chopin –idea original de la gestora cultural– va aplegar 24 pianistes –de fet hi van actuar 23, però en esperit hi eren molts més– per interpretar la integral dels estudis per a piano de Frédéric Chopin, obra que no s’acostuma a escoltar sencera en concert i, molt menys, amb la pluralitat de veus (més ben dit, mans) que es van situar davant el fantàstic Yamaha cedit també per Pianos Corrales.
El concert, com hem dit, benèfic, recollia fons per a la investigació de la sensibilitat química múltiple, la fatiga crònica i la fibromiàlgia, malalties identificades bastant recentment i, precisament per això, prou desconegudes i, tot sovint, incompreses, que un nombrós gruix de metges de l’Hospital Vall d’Hebron liderats pel Dr. José Alegre Marín investiguen per conèixer-ne els orígens i, així, trobar-hi tractaments.
Parlaríem, doncs, d’un concert necessari que, en aquest sentit, va aconseguir amb gran èxit de convocatòria la raó solidària per a la qual havia estat convocat. Però aquest concert, al marge de la causa que el materialitzà, se’ns presentà també necessari per raons artístiques que, ni més ni menys, enaltiren la causa, enaltiren els músics i enaltiren la cultura. Els vint-i-tres pianistes que protagonitzaren el concert –Marc Font fou baixa a causa d’una febrada– comentaven entusiasmats al final com d’interessant havia estat poder escoltar els companys en les seves magnífiques interpretacions i com de necessari seria fer més concerts com aquest, “perquè els pianistes, si no, no ens veiem mai!”, deia eufòric Albert Guinovart. Didàctic i humà, aquest concert aplegà músics consagrats i els seus alumnes avantatjats en una cita que ens va fer sentir orgull: orgull d’humanitat i orgull de qualitat artística en pensar quants pianistes de primera línia tenim a casa nostra i, tanmateix, que poc conscients que en som a vegades. I tot i això, encara faltaven alguns pianistes i, per tant, haurien faltat estudis de Chopin per omplir el programa. Perquè malgrat que no hi eren físicament, pianistes com Daniel Ligorio (que sortia al vídeo de promoció), José Menor, Enrique Bagaría, Javier Perianes, etc. haurien volgut ser-hi presents, malgrat que finalment no va poder ser per compromisos professionals. I en aquest sentit, cal no oblidar la grandesa de tots ells –presents i absents– i, molt especialment, la de l’artífex de tot plegat, Nona Arola, que des del seu retir obligat –a causa de la malaltia– continua estant molt present en el món musical, com ho demostren actes com el d’ahir.
La fórmula “un estudi per pianista” ens permeté gaudir d’interpretacions diferents, de caràcters contrastants i, en tots els casos, gran virtuosisme interpretatiu i gran professionalitat de tots els músics aplegats, ja que en una actuació aproximada de dos minuts de música per pianista era un repte de concentració i precisió d’alta volada. Així, podríem valorar la brillantor de Daniel Blanch en arrencar el concert amb l’Estudi op. 10 núm. 1 en Do major, el caràcter galant d’Alba Ventura interpretant l’Estudi op. 10 núm. 7 en Do major i el caràcter somniador de l’op. 25 núm. 2 en Fa menor que la pianista va interpretar en substitució de Marc Font. També el virtuosisme de Laia Masramon en l’op. 25 núm. 6 en Sol # menor, l’eixordador caràcter de Marc Heredia interpretant l’op. 25 núm. 10 en Si menor i l’apassionament d’Albert Guinovart en l’op. 10 núm. 12 en Do menor, conegut com a “ revolucionari”. Sonà festiu l’op. 10 núm. 2 en La menor en les mans de Jean-François Dichamp i capritxós l’op. 10 núm. 4 en Do # menor a càrrec d’Isabel Fèlix; mentre que l’op. 10 núm. 6 en Mi b menor despuntà pel caràcter nostàlgic en les mans de Raimon Garriga. Carles Marigó oferí una tendra lectura de l’op. 10 núm. 3 en Mi major, en contrast amb el caràcter orgullós de l’op. 10 núm. 9 en Fa menor que interpretà Jordi Masó. Marta Zabaleta impregnà d’optimisme la seva lectura de l’op. 25 núm. 3 en Fa major, mentre que la japonesa Akiko Nomoto oferí una puntillista lectura de l’op. 25 núm. 4 en La menor i Katia Michel destacà amb el sentimental op. 25 núm. 1 en La b major. Cristina Casale oferí un expansiu Estudi op. 25 núm. 11 en La menor, mentre que Alfredo Armero interpretà un ordenat op. 25 núm. 8 en Re b major. Joves pianistes, alguns alumnes dels pianistes consagrats presents en el concert, destacaren per la seva solidesa i incipient germinació artística. Parlem de Laura Pérez de Tudela, que admirà pel caràcter entremaliat de l’op. 10 núm. 5 en Sol b major i la interpretació galàctica i elegant de l’op. 10 núm. 8 en Fa major a càrrec d’Adrià Bravo. Agradà molt la poètica interpretació de l’op. 25 núm. 5 en Mi menor a càrrec de Víctor Braojos, l’expansivitat de Xavier Ricarte en l’op. 25 núm. 12 en Do menor i admirà la profunda i sensible interpretació de la joveníssima Elena Sancho de l’op. 25 núm. 7 en Do # menor. També sorprengueren positivament Mario Miralles, Angela Luque i Laita Tatjé en les seves respectives interpretacions de l’op. 10 núm. 10 en La b major, op. 10 núm. 11 en Mi b major i op. 25 núm. 9 en Sol b major, tot completant aquests 24 estudis de Chopin.
Una iniciativa brillant en l’originalitat de la idea i brillant en la materialització, i que va tenir una excel·lent resposta, tant per la vessant solidària –es van recaptar gairebé 8.000 euros– com per la possibilitat de tornar a gaudir de noves maratons o propostes artístiques tan originals i favorables com aquesta.