Subscriu-te

Una òpera d’obscura bellesa

TEMPORADA OBC. Rinat Shaham, mezzosoprano. Robert Bork, baríton. Dir.: Josep Pons. Obres de Dvóřak, Brahms i Bartók. L’AUDITORI. 24 DE NOVEMBRE DE 2019.

El setè programa de la temporada de l’OBC va anar a buscar la seva música a l’Europa profunda, al món eslau. A la primera part, dues, les números 1 i 2 de les vuit Danses eslaves que integren l’opus 72 d’Antonín Dvóřak, dues peces que sorprenentment, tot i ser força divulgades, s’oferien amb caràcter de primera audició a càrrec de l’OBC, segons que s’afirmava al programa de mà.

Tot seguit, encara a la primera part, dues Danses hongareses, les números 1 i 3, de Johannes Brahms. Dues cèlebres “falsificacions” folklòriques que són germàniques de factura i hongareses d’inspiració i sonen de meravella.

A la segona part, la peça compromesa, el plat fort, l’òpera El castell de Barbablava, op. 11 de Béla Bartók presentada en versió de concert.

Aquesta òpera, composta originalment cap al 1911 per a orquestra i dos cantants, va ser reelaborada i corregida per l’autor en diverses dates posteriors. El castell de Barbablava posa música, voluntat de transcendència i gruix dramàtic al vell conte La Barbe-Bleue de Charles Perrault. Musicalment, rep directament la influència del Pelléas et Mélisande de Debussy estrenat pocs anys abans, una influència que Bartók filtra a través de la seva poderosa personalitat musical. L’obra, que a penes dura una hora i es desenvolupa en un únic acte, és angoixant, claustrofòbica, pertorbadora.

La mezzosoprano Rinat Shaham va interpretar amb una intensitat emocional sorprenent el paper de Judith, la dona que, per amor, obligarà Barbablava a anar obrint l’una darrere l’altra les portes del seu castell, metàfora de la seva ànima torturada, i l’obligarà a enfrontar-se als horrors i dolors de la seva vida, que ell mantenia amagats. La interpretació de Rinat Shaham va ser tan intensa que en molts moments ens va fer oblidar que allò era una versió de concert. Aquesta mateixa intensitat expressiva va compensar amb escreix una veu de projecció limitada que sovint quedava tapada per l’enorme gruix de l’orquestració.

Qui no va tenir problemes per fer sentir la veu malgrat el potent so orquestral va ser el baríton Robert Bork. Amb més veu i menys intensitat emotiva que Shaham, ell va ser un Barbablava ple de dolor, aclaparat i angoixat que intentava, en va, estalviar a la seva nova esposa el terrible destí que l’esperava.

Sense caure en truculències fàcils ni “efectes especials”, Josep Pons va saber extreure de l’orquestra tots els matisos ombrívols, misteriosos i amenaçadors que conté la magnífica partitura de Bartók i va aconseguir que El castell de Barbablava sonés com el que és, una òpera inquietant d’obscura bellesa, una joia del segle XX.

Imatge destacada: el director Josep Pons. © May Zircus (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *