LIFE VICTORIA-ANY MONTSERRAT TORRENT. Cants d’àngels. Montserrat Seró, soprano. Joan Seguí, orgue. Cor Victoria de los Ángeles. Pedro Pardo, director. Obres de Brahms, Mendelssohn, Fauré, Vierne, Hahn, Mompou, Poulenc, Britten i tradicional catalana. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI (BARCELONA). 6 DE NOVEMBRE DE 2026.
La Fundació Victoria de los Ángeles va optar per un concert del seu cor, amb la solista Montserrat Seró i l’organista Joan Seguí, com a fórmula per afegir-se a les celebracions de l’Any Montserrat Torrent -que commemora el centenari de l’exímia organista- i dur-lo a terme a l’orgue que porta el seu nom a l’església de Sant Felip Neri del Barri Gòtic de Barcelona.
La proposta es va revelar encertadíssima per diversos motius, sobretot arran d’un programa deliciós -fet d’una selecció de compositors dels segles XIX i XX- i que, pels mateixos elements que hi participaven, distava força dels que s’acostumen a aplegar sota el paraigua del cicle LIFE Victoria.
Interpretat sense pausa, després d’una obertura a càrrec de l’organista -deixeble de Montserrat Torrent- en solitari, el cor va començar a desplegar la tria d’autors, inicialment alemanys. En l’himne Hör mein Bitten de Mendelssohn va comptar amb la primera intervenció de Montserrat Seró -encara un pèl continguda-, mentre que els dos motets de l’opus 74 de Brahms, Warum ist das Licht gegeben i O Heiland, reiß die Himmel auf van posar a prova les seves capacitats de combinar afinació, empast, matisos dinàmics, pronunciació d’un text intricat i, sobretot, resistència davant les exigències d’una partitura -segurament, la més complexa del programa- que ho demana tot i no perdona res.
La vintena de veus van poder descansar durant la interpretació del “Pie Jesu” del Requiem de Fauré per part de Montserrat Seró acompanyada de l’orgue del qual la separaven desenes de metres, una pràctica arriscada que cantant i organista -mirant-se a través del mirallet de l’orgue- van repetir, i amb gran èxit, amb la bellíssima À Chloris de Reynaldo Hahn, original per a veu i piano.
Entremig, el cor va oferir Tantum ergo de Louis Vierne, i després va tornar a Fauré amb el bellíssim i tan sovint interpretat Cantique de Jean Racine que, superades les asprors de Brahms, va ser viscut com un retorn a casa.
Cor i solista van tornar a coincidir al Cantar del alma de Mompou -un compositor que tanta relació va tenir tant amb Victòria dels Àngels com amb Montserrat Torrent-, mentre la recta final va estar dedicada a Poulenc i Britten, de qui es van interpretar sengles motets. Abans d’acabar, Pedro Pardo va prendre la paraula per presentar El cant dels ocells com a homenatge a un altre català universal, Pau Casals, en el seu 150è aniversari.
Vetllada, doncs, adequada en format, contingut i durada, que es va repetir l’endemà al monestir de Sant Cugat del Vallès en el marc de l’anomenada Jornada Victoria de los Ángeles.
