PALAU CAMBRA. Falla i la reivindicació del clavecí. Benjamin Alard & friends. Obres de Victoria-Sánchez Verdú, D. Scarlatti, J.S. Bach, Vásquez-Sánchez Verdú i Falla. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE NOVEMBRE DE 2026.
El 5 de novembre de 1926, Wanda Landowska, acompanyada per músics de l’Orquestra Pau Casals, estrenava el Concert per a clavicèmbal de Manuel de Falla al Palau de la Música. Cent anys després, dia per dia, el Palau ha volgut reviure aquella efemèride amb la interpretació d’aquesta obra significativa de la música del segle XX. Si Landowska, destinatària de la dedicatòria del concert, era considerada el referent del clavicèmbal de les primeres dècades del segle XX, avui dia ho és Benjamin Alard, solista d’aquesta commemoració. Gran elecció artística, com ho van ser els seus acompanyants, solistes instrumentals –tres d’ells integrants de l’Orquestra Nacional d’Espanya, que aquesta setmana actua a L’Auditori- de gran prestigi internacional.
El Palau reservava al públic assistent un fet digne d’elogi: l’instrument escollit era un clavicèmbal Pleyel de dos teclats, donat per Rafael Puyana a l’Arxiu Manuel de Falla i que, curosament restaurat, posseeix les mateixes característiques que l’emprat el dia de l’estrena.
El concert, estructurat en una sola part, tenia com a punt culminant el Concert de Falla, precedit per diverses composicions. Volem destacar les interpretacions en solitari d’un Benjamin Alard pletòric en la interpretació de quatre Sonates de Domenico Scarlatti i del celebèrrim Concert italià de J.S.Bach. Les seves lectures -molt agosarat el tempo en l’obra bachiana- van desplegar, a més d’una gran explosió virtuosística, un ventall d’efectes sonors, contrastos i dinàmiques que atorgaven un sentit multicolor a les obres interpretades. L’instrument Pleyel –nom per sempre indissociable de Fréderic Chopin- posseeix unes textures de sonoritats bellíssimes, matisades i que resultaven idònies per produir uns efectes subtils en l’introspectiu moviment central del Concert italià. Ritmes, colors i melodies brollaven de la interpretació de les obres de Scarlatti amb una frescor i naturalitat que només està en mans dels grans mestres. Un plaer escoltar aquest instrument, malgrat que li manqués una projecció de sonoritat més notòria.
El programa va obrir-se amb el Tantum ergo de Tomás Luis de Victoria –arranjat per a cinc instruments-, base de la composició de José Maria Sánchez-Verdú que porta a l’extrem els efectes sonors de flauta, oboè, clarinet, violí i violoncel. De la polifonia del gran mestre del Segle d’Or, tan admirat per Falla, a una visió avantguardista d’una obra desigual, extensa i amb una constant experimentació de timbres. Més càlida va resultar la interpretació de De los álamos vengo, madre de Juan Vásquez, base d’una altra composició per a clarinet i violoncel de Sánchez-Verdú. Excel·lent treball d’Eduardo Raimundo Beltrán i de Fernando Arias sobre una obra que ara incidia més en el melodisme.
Com a punt culminant del programa, l’esperat Concert per a clavicèmbal de Falla. Benjamin Alard, acompanyat per Miguel Colom al violí, pel violoncel de Fernando Arias, per Álvaro Octavio a la flauta, per Ángel Luis Sánchez a l’oboè i per Eduardo Raimundo Beltrán al clarinet, va oferir-ne una versió vigorosa, vital i d’una energia desfermada. La politonalitat i els ritmes trepidants del primer moviment, propis de l’avantguarda d’aquell moment, els ressons populars i místics que evoquen la música de Tomás Luis de Victoria del segon i la vitalitat enèrgica de Scarlatti que brolla del Vivace final ajudaven a comprendre el relat d’un programa eclèctic, en el que van conviure música del Segle d’Or espanyol, barroca i avantguardista, corrents profusament examinats per Manuel de Falla.
