TEMPORADA L’AUDITORI. Núria Rial, Maite Beaumont, José Antonio López. Barcelona Ars Nova. Orquesta y Coro Nacionales de España. Kent Nagano, direcció. C. Debussy: La cathédrale engloutie (orquestració de José Luis Turina). La mer. M. de Falla: Atlàntida (selecció). L’AUDITORI. 7 DE NOVEMBRE DE 2026.
El mateix cap de setmana en què, en el marc de l’habitual conveni d’intercanvi, l’OBC havia d’actuar a Madrid -si no hagués estat per una vaga inoportuna que va obligar a cancel·lar-ne els concerts-, l’Orquesta y Coro Nacionales de España es va presentar a L’Auditori per oferir tres concerts que van registrar -almenys, el de dissabte- una pobríssima ocupació per part del públic.
Va ser una autèntica llàstima, ja que si bé paradoxalment l’OBC no havia previst portar cap obra d’autoria catalana a la capital espanyola, les formacions estatals van regalar a Barcelona una lectura excel·lent -i fragmentada, malauradament- d’una obra tan significativa per al nostre país com Atlàntida de Falla.
El programa es va obrir amb una primera part formada per dues obres que, segons que Jaume Radigales observava encertadament al programa de mà, compartien amb la segona part la inspiració marina -podríem afegir-hi, també, la relació d’amistat que va unir els dos compositors-. En primer lloc, una versió orquestral -de José Luis Turina- de La cathédrale engloutie, preludi per a piano de Debussy que retrata un edifici submergit. I a continuació, del mateix compositor, la riquíssima i evocadora
La mer, farcida d’efectes, escales i harmonies altament originals que han convertit aquesta partitura en símbol d’un moment de la història de la música. La mà veteraníssima de Kent Nagano, que es presentava per primer cop a Barcelona com a titular de l’OCNE, va dirigir-ne versions igualment acolorides, sens dubte depurades després d’anys i anys d’aprofundir en el catàleg del compositor francès.
A la segona part, cors i solistes vocals es van incorporar a l’orquestra per a la interpretació de l’obra de Falla, definida de cantata escènica i gairebé sempre reduïda -una més de tantes complexitats que envolten Atlàntida– a versió de concert. Per aquestes mateixes característiques, es podia excusar també en aquest cas la pràctica d’oferir tan sols una selecció de fragments de l’obra, que ja hem lamentat altres vegades.
La tria va conservar, sortosament, la majoria dels excelsos cors de la primera part de la cantata, que van permetre el lluïment de la generosa massa coral -Barcelona Ars Nova engruixia les files del Coro Nacional fins a més d’un centenar de veus- i l’orquestra, entregats completament a les tremendes exigències de tot tipus -rítmiques, melòdiques i harmòniques- de Falla en aquestes pàgines.
També els cantants solistes convidats eren de gran categoria: la retallada a la partitura va escapçar notòriament la participació de la mezzosoprano Maite Beaumont, però va reservar el bellíssim “Somni d’Isabel” per a Núria Rial -que va demostrar, un cop més, la versatilitat que la fa apta per a tot tipus de repertoris- i, sobretot, va ser generosa amb el corifeu de José Antonio López, un altre intèrpret que ho canta tot i bé.
Com en altres interpretacions passades, així com en els pocs enregistraments existents de l’obra, es va trobar a faltar una major cura en la pronunciació del català -va sorprendre que fins i tot Rial no optés per la fonètica del dialecte central de la llengua-. Seria molt convenient que algun dels grans cors del nostre país s’afanyés a recuperar i fixar una nova versió, completa i de referència, d’Atlàntida. Mentrestant, ens conformem amb aquesta interpretació de l’OCNE que ens va deixar, com passa amb els bons concerts, amb ganes de més.
