PALAU 100. Sabine Devieilhe, Blandine de Sansal, Kieran Carrel, Christian Immler. Ensemble Pygmalion. Raphaël Pichon, director. Obres de Bruckner, Mendelssohn i Schubert. W.A. Mozart: Gran Missa en Do menor, KV 427/417a. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE NOVEMBRE DE 2026.
El director francès Raphaël Pichon ha actuat al Palau de la Música diverses vegades des del seu debut a l’Estat, el maig de 2014, essent un jove director que encara no havia arribat a la trentena. Ara, amb 42 anys acabats de fer i consolidat com a mestre especialista en música antiga, hi ha tornat amb cor i orquestra propis -els mateixos que va fundar ja fa vint anys i que s’han convertit en dos instruments formidables- i amb un programa original i ben pensat, tot i que potser no calia oferir-lo estrictament seguit i s’hauria pogut aturar per reafinar l’orquestra just abans de la Missa mozartiana i no pas interrompre-la a mig camí, com va optar per fer.
Fidel al seu costum d’emmarcar les grans obres del repetori coral i orquestral amb altres que hi tenen algun tipus de relació, Pichon va dissenyar un primer bloc de cinc peces sacres -en va caure una, de les inicialment programades- de Bruckner, Mendelssohn i Schubert. Aquí es van concentrar els moments de major lluïment per al cor, ja que en formaven part excelsos motets a cappella com els brucknerians Christus factus est i Ave Maria o Lacrimosa son io de Schubert per a veus femenines. Arreu, els cantants van mostrar un empastament i una qualitat de gran categoria. Amb tot, la direcció de Pichon ja va mostrar alguns signes de l’aproximació amb què després va afrontar també la Gran Missa en Do menor.
En general, potser en nom d’una lectura barroquitzant de les partitures, el mestre francès va dur-les fins als extrems en tots sentits: tant va pecar, en alguns punts, de tempi massa veloços com, en d’altres, va estirar pauses dramàtiques de manera exagerada. I si bé les obres romàntiques ho toleraven millor -en va ser un exemple l’”Amen” final de l’Ave Maria a set veus de Bruckner-, en la Missa es va enyorar un punt de fidelitat a l’equilibri clàssic i els caràcters moderats que Mozart indica a la partitura.
Evidentment, la gran categoria de música i intèrprets es va imposar al llarg dels 95 minuts -quinze menys dels anunciats al programa de mà- que va durar el concert. Cal destacar especialment, entre els solistes, l’excel·lència i autèntiques filigranes vocals de la soprano Sabine Devieilhe a l’hora d’afrontar les virtuoses línies melòdiques pensades per Mozart per al lluïment de la seva esposa en la presentació al seu pare a Salzburg, així com les prestacions de la mezzosoprano Blandine de Sansal, que va substituir a última hora la cantant anunciada inicialment.
El Palau, molt ple tot i algun desertor escadusser que va aprofitar la reafinació de l’orquestra per marxar de la sala, va premiar merescudament els artistes amb aplaudiments entusiastes en acabar. Ja ho diuen intèrprets de tota classe i condició, que Mozart és el més difícil!
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
