35è FESTIVAL JAZZ TERRASSA. Cécile McLorin Salvant Quartet. CENTRE CULTURAL TERRASSA. 19 DE MARÇ DE 2016.
Per Albert Suñé
L’actuació de Cécile McLorin Salvant el dia 19 al Centre Cultural Terrassa va obtenir un èxit més que merescut. Aquesta cantant de 26 anys, nascuda a Miami d’ascendència haitiana-francesa, va demostrar ser una de les noves veus del jazz amb més personalitat. No és per casualitat que el 2011 obtingués el prestigiós premi Thelonious Monk Jazz Competition i que dues vegades hagi estat nominada als Grammy, la darrera el 2015 per For one to love, el seu darrer treball discogràfic.
A part de cantant, Cécile és compositora. I això es demostrà a bastament al Centre Cultural. Agombolada per un trio de qualitat excepcional, la vocalista va deixar anar un seguit de temes propis i estàndards que van anar des d’I get a kick out of you de Cole Porter, fins a My man, una cançó de Mistinguett –Mon homme– que, adaptada al jazz, va popularitzar Billie Holiday.
L’estil de cant de Cécile McLorin fuig dels cànons usuals. Posseeix una tessitura vocal molt àmplia, que li permet aguts prominents i greus profunds. Una influència evident de Sarah Vaughan. Enmig hi ha una llarga gamma de tons amb els quals juga a plaer i dels quals extreu seqüències magnífiques, plenes de senzillesa, intimitat, classe i feeling.
Quasi sempre començà les cançons en forma de balades, en les quals gairebé parlava –una aproximació evident a Betty Carter– per tal de canviar de ritme després d’uns compassos i iniciar una cavalcada de sons força personals, de sensibilitat exquisida, que li permeten donar la volta al tema com un mitjó sense perdre’n la base.
Oferí un parell de bisos. En el primer prevalgué un scat molt original i ple d’encant, i en el segon, sola a l’escenari, oferí un spiritual senzill i profund, que acabà per arrodonir una actuació plenament convincent.
Cécile McLorin Salvant ha sabut triar a la perfecció els seus companys de viatge. La pianista canadenca Rene Rosnes demostrà un lirisme molt d’acord amb els temes interpretats per la vocalista. I palesà una tècnica sobresortint i una classe formidable en els solos, en què assolí el cum laude mercès a una digitació neta com una patena i curulla de swing. Rodney Whitaker es mostrà com un contrabaixista de pedra picada, perfecte en tot moment. I Lewis Nash és el bateria adient per a aquesta mena de jazz: ajustadíssim, fresc com una rosa i amb una estentòria capacitat de modulació.
