ESTIU AL PALAU. Catherine Foster, soprano; Klaus Florian Vogt, tenor; Nicholaus Brownlee, baix baríton. Orquestra del Festival de Bayreuth. Pablo Heras-Casado, direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 29 D’AGOST DE 2026.
La llegendària Orquestra del Festival de Bayreuth, amb motiu del 150è aniversari del Festival de Bayreuth i del 40è del Festival de Peralada, va oferir al Palau de la Música un concert memorable. El repertori consistí en una selecció de fragments de la cèlebre tetralogia de Richard Wagner, inclosa, a manera de bis, la conegudíssima Cavalcada de les valquíries, representada en el conjunt escultòric que corona l’escenari del Palau.
Al caràcter fragmentari del programa podria objectar-se que resulta incompatible amb les idees estètiques del compositor, que maldava per crear una nova forma artística en la qual —a diferència de l’òpera tradicional— no se succeïssin moments de preponderància de l’element musical amb altres on dominés l’element dramàtic, sinó que aspirava a fusionar els dos en una unitat perfecta, indivisible, absoluta. L’obsessió wagneriana per la unitat, en efecte, no sembla fàcilment compatible amb un concert discontinu, amb aplaudiments, salutacions, abraçades, riallades i encaixades de mans entre les diverses parts del programa; menys encara si tenim present que, pel mestre teutònic, el «drama musical» té una finalitat metafísica, gairebé religiosa: la de donar a l’home la solució de totes les dificultats que presenta el misteri del món, la de respondre a l’etern «per què», que nosaltres demanem a totes les coses sense trobar una resposta satisfactòria. En l’art està en joc quelcom d’extrema importància —el més important, de fet—: el sentit de la pròpia vida, allò que Nietzsche anomenava polèmicament contra Wagner «la redempció». I davant de qui et redimeix t’agenollaràs; però no l’aplaudiràs.
Tot això, certament, algú podria objectar-ho. Però també ha de tenir-se en compte que, en configurar el programa, s’ha procurat salvar l’ordre cronològic dels fets, oferint una llambregada de tot L’Anell a vista d’àguila (un tràiler, podríem dir). Es nota que, a l’hora de rumiar el programa, la qüestió de la unitat ha estat tinguda en compte pels seus autors, que han intentat trossejar-la el mínim possible, dins del marc inamovible de la forma del concert (obra — aplaudiments, bravos i salutacions / obra — aplaudiments, bravos i salutacions, etc.) que venia prefixat.
La unitat entre els diversos elements sonors que actuaven simultàniament en l’orquestra fou una de les principals perles de la vetllada: el caràcter compacte, orgànic, de la secció de corda, el so tènue, prim, ingràvid, dels violins, amb la consistència de la llum de la lluna, la profunditat dels contrabaixos i dels violoncels, d’una textura de sotabosc; els metalls penetrants i precisos, amb tota la solemnitat i la magnificència requerides per Wagner (les trompes, les trompetes i la tuba wagneriana); i tot ben lligat, reduït a una unitat impossible de quantificar o d’imitar, com si es tractés d’un mer procediment tècnic.
La connaturalitat entre l’obra interpretada i els músics era plena (i la connaturalitat no s’entrena ni és susceptible d’aprenentatge, o es posseeix o no). Per més wagneriana que Catalunya es vanti d’ésser, de la transparència del seu cel mediterrani, típicament llatí, d’una qualitat gairebé metàl·lica, difícilment en dimanarà una metafísica com la que fonamenta les idees estètiques del fundador del Festival de Bayreuth: «la metafísica germànica —diu Torras i Bages—, boirosa com el cel d’aquella terra, cavil·losa com el talent dels seus fills, però amb certa grandiositat com tot lo que no presenta límits concrets, i amb cert misteri com hi ha sempre en les fosques, la metafísica germànica, div, va pretendre que l’home s’ho expliqués tot per si mateix, i dins del cap de l’home volgué que s’hi engendrés Déu, el Món i, de consegüent, també l’Art». Un llatí pot entusiasmar-se amb Wagner, però la connaturalitat amb el que va exhibir l’orquestra del Festival de Bayreuth difícilment la podrà emular.
La direcció de Pablo Heras-Casado va presentar un Wagner visceral, enèrgic, volcànic, però al mateix temps, atent als detalls, curós amb el fraseig, com va resultar patent en els Murmuris del bosc (interpretació que recordava les bones versions de la Sisena de Beethoven). En els moments de major intensitat, la potència del vent metall (de vegades, un punt dura) va arribar a eclipsar els violins o el vent fusta; però aquesta qüestió de detall és d’escassa importància, perquè la música, en la seva major part, bategava amb un ritme passional i vivent, ajustat a la realitat de l’obra, com va poder-se constatar, per exemple, a l’escena final, on els desbordaments lírics dels violins, enmig de la desfeta del Valhalla, arrossegaven l’esperit cap amunt, produïen una vertadera fruïció artística.
El baix-baríton Nicolas Brownlee va exhibir un instrument dens, profund (un pensament cavernós, com correspon a Wotan); la potència del seu doll vocal no anà en detriment de l’expressivitat, que va prevaldre. El Comiat de Wotan, dirigit a Brünnhilde, fou un dels moments estel·lars de la vetllada.
El Siegfried de Klaus Florian Vogt, amb la seva veu nítida i poderosa, sabé condensar les qualitats oposades del personatge: poderós i, al mateix temps, ingenu; violent, però pur; enèrgic i follament enamorat. Una veu i una interpretació típicament wagnerianes.
La soprano Catherine Foster va brillar en un fragment altament comprometedor: l’escena final del Capvespre dels déus; el seu monòleg, que determina el sentit de tota la tetralogia, li permeté exhibir la versatilitat del seu timbre i, sobretot, la seva afinada sensibilitat musical.
Després del bis —ni més ni menys que la Cavalcada de les Valquíries—, el Palau semblava enfonsar-se. Malgrat no ser germànics, el lloc, els intèrprets i els assistents experimentaven una fonda connaturalitat amb el que acabava d’esdevenir-se.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
