SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Julian Bigg, director. B. Herrmann: banda sonora original de la pel·lícula Psicosi d’A. Hitchcock . PALAU DE LA MÚSICA. 31 D’OCTUBRE DE 2026.
31 d’octubre, vigília de Tots Sants… També data en què la tradició anglosaxona de Halloween ens envolta de disfresses i pel·lícules de terror. El Palau estava preparat per viure una tarda de terror psicològic amb la projecció de Psicosi d’Alfred Hitchcock, amb la interpretació en directe de la banda sonora original de Bernard Herrmann. La Simfònica del Vallès, dirigida per Julian Bigg, interpretaria aquesta música que ja forma part de la memòria col·lectiva.
El públic assistent als concerts de la Simfònica del Vallès diferia la tarda d’aquest dissabte de l’habitual. Escoltant comentaris, hi figuraven veritables cinèfils i amants del gènere de Hitchcock; d’altres, més joves, i ja avesats a les creacions cinematogràfiques de terror dels darrers anys, disposats a tenir una experiència amb aquest film de culte que, per ells, ja es perd dins un passat que no han viscut. També hi figurava un altre sector disposat a superar, com a teràpia de xoc, el terror que els va provocar la pel·lícula, tot recordant quan l’any 1979, TVE, l’única televisió d’aquell moment, l’emetia un cop estrenada a cinemes d’Espanya, i repetia la projecció dos anys després, dins del mític programa Mis terrores favoritos dirigit per Narciso Ibáñez Serrador. En un altre ordre de coses, cal lamentar que els injustificables fets vandàlics ocorreguts al centre de Barcelona el dissabte anterior fessin enrere un sector del públic, en un principi predisposat a assistir a la projecció. Una llàstima.
L’Orquestra del Vallès ha obert una via molt atractiva amb concerts dedicats a bandes sonores, de vegades acompanyats de projeccions cinematogràfiques. Al Palau, oferirà properament un concert dedicat a música de Williams, Morricone i Edelman i, ja al desembre, a l’auditori del Fòrum, tot coincidint amb el final del trimestre escolar, interpretarà la banda sonora de Harry Potter i la pedra filosofal i un programa dedicat a la música de videojocs, un reclam innegociable per a un sector del públic juvenil.
La magnífica presentació del comentarista cinematogràfic Albert Beorlegui , ganivet en mà, va preludiar la visualització d’aquesta obra de Hitchcock, gairebé emulant aquells monòlegs que oferia el propi cineasta a la sèrie Alfred Hitchcock presenta, llavors acompanyats per la música de la Marche funèbre d’une marionnette de Charles Gounod. Ja en el concert, la música de Bernard Herrmann (1911-1976), recordat per la feliç col·laboració amb Hitchcock en vuit grans treballs, entre els quals cal incloure Vertigen (1958), va situar la projecció de Psicosi dins d’una dimensió immersiva.
Amb un perfecte assemblatge, la projecció en una pantalla gegant que penjava sobre l’escenari, presentada en versió original subtitulada en català, va complementar-se amb el treball de l’orquestra i va produir l’efecte colpidor d’escoltar la música en directe mentre s’emet el film.
Ja amb els títols de crèdit inicials van començar a sonar les cordes de la Simfònica, amb aquell interval de segona descendent constantment repetit -que ja posa els nervis a prova!- amb el qual Herrmann començava a elaborar una de les bandes sonores més colpidores de la història del cinema.
L’OSV es va entregar en cadascuna de les seves intervencions, amb precisió absoluta sota la direcció de Julian Bigg, i va assolir el zenit amb la incisiva música que acompanya l’escena de l’assassinat a la dutxa. Quaranta cinc segons mítics de la història del cinema, amb més de setanta enfocaments diferents i cinquanta-dos talls, en els quals Hitchcock va invertir una setmana de les quatre que va necessitar per fer aquesta obra mestra del cinema, tal com relaten tants estudis dedicats a aquesta escena magistral.
El trastorn d’identitat dissociatiu que pateix Norman Bates, magistralment representat per Anthony Perkins, provoca en l’espectador un neguit constant, reforçat per les intervencions de la música escrita exclusivament per a cordes. Per això, cal valorar el gran treball ofert per l’OSV i un Julian Bigg incisiu, precís i sempre atent a crear aquesta atmosfera de neguit.
En acabar, grans aplaudiments per part del públic, que va tornar a escoltar, ja sense la projecció, la música de l’escena de l’assassinat de Lila Crane a la dutxa en mans de… (no cal desvelar-ho). Bravo per la iniciativa d’aquesta projecció amb música en directe dedicada a una film com Psicosi, una obra mestra que, malgrat el pas dels anys, continua pertorbant més d’un espectador.
