Subscriu-te

Festival Càntut: deu anys recuperant la tradició oral

Fa catorze anys que el banyolí Albert Massip va iniciar la recol·lecció de cançons tradicionals transmeses oralment entre la gent gran de les comarques gironines. Aquesta iniciativa, unida a altres engegades per la promotora musical Alter Sinergies, va desembocar el 2016 en la creació del Festival Càntut de Cassà de la Selva (Gironès), que acaba de celebrar la desena edició -el 2020 no es va celebrar per culpa de la pandèmia- amb gran èxit, tant pel que fa a la qualitat artística de les propostes presentades com pel que fa la resposta i, sobretot, la participació del públic, que gairebé ha omplert tots els actes convocats. Cal aclarir al respecte que el Càntut entén el fet de cantar com un esdeveniment col·lectiu en el que tothom hi pren part, cantant millor o pitjor, però sempre cantant.

Responent a una provocació del veterà Jaume Arnella -la històrica sentència «no servirà de res«-, des del seu naixement, el Càntut es va plantejar com un festival diferent, proper, amb una dimensió humana, inclús familiar, marcat per una aparent manca d’ambició que en realitat indicava que els seus organitzadors coneixien la terra que trepitjaven i no volien estirar més el braç que la màniga.

Així, aquest desè Festival de Cançons de Tradició Oral ha plantejat una variadíssima programació d’una trentena de concerts, recitals, presentacions de llibres, projeccions de documentals, exposicions, vermuts, àpats i sobretaules en comunitat que han tingut la cançó tradicional com a protagonista entre divendres 13 i diumenge 15 de novembre.

Després de l’emotiva presentació de divendres al vespre, que va incloure la destacada presència de l’exconseller de Cultura retornat de l’exili, Lluís Puig, el cantautor bisbalenc Jaume Pla «Mazoni» va oferir la primera actuació del certamen, amb un repertori que se sortia del que és habitual en ell, ja que ha begut en les fonts dels arxius de Càntut (més de 2.300 cançons) per elaborar unes Cançons de mentida inspirades majoritàriament en la tradició oral.

A continuació va arribar el torn de l’esmentat Jaume Arnella, acompanyat dels seus fidelíssims Solistes de la Costa. Aparentment retirat, l’autor de Les rondes del vi va reaparèixer al Càntut en un excel·lent estat de forma per contribuir a la celebració del desè aniversari del festival.

La primera nit del certamen va acabar amb una de les convocatòries més significatives: el massiu sopar popular amenitzat amb les cançons del grup Germà Negre. Més de 300 persones es van aplegar en un àpat que es va allargar fins a la matinada, durant el qual es van produir les escenes més divertides, la majoria com a producte de la improvisació més o menys provocada o atiada per la formació que lidera Adrià Dilmé. Als últims supervivents de la farra els van fer fora del Centru (sic) de Cassà a quarts de quatre.

I poques hores després, a les deu del matí de dissabte, es reprenien les activitats del festival, amb el taller familiar Ralet, ralet…, seguit de la presentació del llibre col·lectiu sobre El cant dels ocells.

Un dels encerts de la organització del Càntut es que els actes estan programats de tal manera que no se solapen i es poden seguir tots gairebé en la seva integritat, ja que s’ofereixen en un espai físic força limitat de Cassà, al voltant de la plaça de la Coma.

Ja cap al migdia, es va presentar l’espectacle La portera, on la ceràmica té un paper protagonista, i hi va tenir lloc l’esperada reaparició del trio femení de polifonia popular De Calaix, que va oferir una curiosa i molt interessant xerrada-concert sobre els oficis del bosc de les Gavarres, amb la participació d’Eloi Madria.

Tot seguit, el públic congregat a la plaça va prendre el protagonisme amb el concert-vermut interpretat per un grup encapçalat per l’acordionista Carles Belda amb els músics participants a un taller de dinamització de saraus i tots aquells espontanis que s’hi van apuntar, aportant les seves improvisacions.

Aquest tipus de convocatòria constitueix un altre dels punts forts del Càntut, com també ho és el ja habitual dinar de cantadors i cantadores, en aquest cas dinamitzat per Laia Gluck, on una cinquantena de persones es van aplegar al voltant de la taula per menjar, beure i cantar com es feia abans i ara es torna al fer gràcies a la iniciativa del Càntut, que precisament està provant d’exportar aquesta idea a altres indrets de Catalunya, amb força èxit.

L’hora del cafè també va tenir la seva activitat corresponent: el popular cantador del Lluçanès Manel Gost, membre del grup Els Tranquils, va desgranar un grapat de composicions tradicionals en petit comitè. I a continuació va tenir lloc un concorregut debat sobre la vida i l’obra del desaparegut Xesco Boix, que enguany hauria complert vuitanta anys. Aquest personatge, que podríem considerar com l’inventor de l’animació infantil, ha estat objecte d’un homenatge especial per part del desè Càntut, ja que també se li ha dedicat l’exposició Xesco Boix encara canta!, mentre les seves cançons tornaven a la vida, si és que algun cop la van abandonar del tot, amb un parell de concerts que comentarem més endavant.

El vespre de dissabte va estar ocupat per dues actuacions prou destacades que fan palès el caràcter transversal de la trobada cassanenca, malgrat el seu caràcter monogràfic. En primer lloc, la presentació del cantautor Roger Mas al capdavant de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i un trio jazzístic, tots plegats dirigits pel pianista Xavier Guitó, amb un recital centrat en els temes tradicionals recollits en els dos discos que han signat conjuntament, amb què l’artista solsoní i la formació coblística donen a conèixer la seva faceta més propera a la música lleugera, però sense deixar mai de banda una qualitat que per moments arriba a emocionar. I en segon lloc, l’estrena de la sorprenent i inesperada parella que han format dos veterans i reconegudíssims intèrprets: la mallorquina Miquela Lladó i el valencià Miquel Gil. Acompanyats de les cordes d’Eduard Navarro i Jordi Tugores, els dos cantants van alternar i compartir un repertori basat principalment en les seves pròpies composicions, inspirades en les tonades tradicionals de la seva terra.

I per acabar la maratoniana jornada de dissabte, un cop més, una munió de gent es va aplegar al Centru per sopar i cantar en animada companyia, en aquest cas sota la batuta de dos grans acordionistes, Joan Garriga i Carles Belda, que es van tornar a reunir per rememorar la seva intervenció pionera al primer Càntut.

Diumenge al matí, el festival va arrencar amb més activitats de caire familiar, inclòs l’entretingut i participatiu concert del grup Ebri Knight, que va presentar el seu espectacle Bon Vent!, amb què recupera les cançons de l’esmentat Xesco Boix amb una orientació destinada als meus menuts, que, ves per on, se sabien la majoria de les cançons.

Al migdia, la sessió de vermut cantat a la plaça de la Coma va ser amenitzada per la colla de Porró, Mam i Pipa. I tot seguit, es va convocar un altre dinar de cantaires, en aquest cas conduït per la prometedora intèrpret Mar Pujol. Poc després, a l’hora del cafè, li va arribar el torn al cantautor garrotxí Àngel Girona.

La recta final del Càntut va arrencar amb l’actuació d’un altre duet d’acordionistes, format pel veteraníssim Artur Blasco -factòtum de tantes iniciatives vinculades amb la música i la cançó tradicional- i la seva “successora” Cati Plana. Aquest concert va anar precedit per la presentació del llibre Artur Blasco. Tornar al poble el que és del poble, escrit per l’autor d’aquesta crònica.

Poc després, la cantant Judit Neddermann oferia un bonic recital acompanyada pel Trio Fortuny. La cantant del Maresme també ha fet una tria entre el nombrós repertori recollit per la gent del Càntut per presentar-lo d’una forma sòbria, molt intimista, però carregada d’un lirisme i uns sensibilitat esfereïdors. I per cloure aquesta breu però intensa programació, els vallesans Ebri Knight van tornar a pujar a l’escenari per oferir Un remei com cal, una altra proposta relacionada amb els treballs de Xesco Boix, però en una versió per al públic adult, i obrint el ventall per vincular la seva tasca a la del ja llegendari Grup de Folk.

Han estat, doncs, tres dies carregats d’activitats relacionades amb el món de la cançó tradicional, una forma d’expressió popular que potser no es manifesta als mitjans de comunicació massius ni a les xarxes més conegudes, ni a les llistes d’èxits discogràfics, però sí que es transmet de viva veu, de tu a tu, pels més diversos canals, com fa palesa l’assistència i la implicació de moltíssims nens, adolescents i joves a convocatòries tan necessàries com el Càntut. Perquè aquest festival no és només una mostra de resistència -ben bé política- d’una tradició, una cultura i una llengua ben vives, que es neguen a desaparèixer, sinó que també és una feliç constatació de la riquesa musical i la creativitat artística del nostre país, que, malgrat totes les adversitats, no deixa de créixer.

Imatge destacada: © Festival Càntut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *