PETIT PALAU CAMBRA. Neuma (Estela Córcoles, flauta, Alejandra Villalobos, flauta i flauta baixa, Anna Pujol, flauta i picolo, i Raquel Díaz, flauta i flauta alto). C. Debussy: Prélude à l’après-midi d’un faune. H. Cánovas: Dormir desperta. J. Cornudella: Tres peces blaves. L. Wennäkoski: Glimt, skymt. S. Reich: Vermont counterpoint. PETIT PALAU. 10 DE NOVEMBRE DE 2026.
Una actuació de Neuma transcendeix la idea de concert tradicional. Cal viure l’experiència visual i sonora on conflueix el bon gust estètic i l’avantguarda musical; cal deixar-nos portar pels camins màgics i sorprenents que ens proposa aquest quartet de flautes, i així l’experiència estarà garantida. Il·luminació, vestuari, posada en escena, efectes de so, moviment de les flautistes sobre l’ escenari… Tot està calculat fins al més mínim detall. I, per sobre de tot, la música, sàviament escollida per submergir-nos en un relat ple de sensacions màgiques i hipnòtiques.
En el decurs d’uns setanta minuts ininterromputs, Neuma ens va imbuir en un oasi on el relat aprofundit ens feia experimentar un seguit de bellíssimes sensacions estètiques. Tot això va succeir al Petit Palau, on el públic ocupava les graderies i el pati de butaques de la sala s’havia convertit en escenari. Entrades exhaurides per un públic, en gran part seguidors incondicionals de Neuma, envoltat d’ una lluminositat blavosa, clara referència a les Tres peces blaves de Jordi Cornudella.
Silenci absolut i les quatre artistes, amb un vestuari curosament dissenyat per Nio Roca, van sortir a l’escenari per asseure’s al terra, dins d’una atmosfera tènue i blavosa. I d’aquí va començar a brollar la música del Prélude à l’après-midi d’un faune; subtil, encisadora, sensual… en una transcripció feta per Helena Cánovas. I aquesta atmosfera misteriosa, captivadora, ens va introduir a l’estrena de Dormir desperta de la mateixa compositora. Música que sembla voler aturar el temps; efectes sonors sense caure en desmesures després de l’atmosfera inspirada en el simbolisme de Mallarmé; una experiència onírica on les intèrprets, poc a poc incorporant-se, entre una foscor blavosa, aprofundien en aquesta pàgina deliciosa, conceptual, sense excessos i sàviament escrita com a punt i seguit de l’obra de Debussy. La pròpia Helena Cánovas explica al seu perfil de Facebook el sentit de Dormir desperta, tot passejant pel cementiri de Schosshalden de Berna -a pocs minuts del seu estudi professional-, on reposa el seu amic Paul… el pintor Paul Klee.
El silenci resultava absolut davant l’atmosfera creada per les quatre integrants de Neuma. Esplèndides a nivell interpretatiu, dominen l’escena i els efectes de so dels seus instruments. Estela Córcoles, Alejandra Villalobos, Anna Pujol i Raquel Díaz estan plenament congeniades a nivell musical per aconseguir el seu exigent ideal estètic. Després va sorgir la música màgica de Glimt, skymt de la finlandesa Lotta Wennäkoski (Hèlsinki, 1970), escrita l’any 2018. L’obra està inspirada en uns versos de Tua Forsström, que podrien traduïr-se com “espurna de llum” o “centelleig”. La música, superada amb garanties pel conjunt Neuma, posa a prova els colors, sonoritats i conjunció instrumental. Les flautistes, formades a l’ESMUC, van estar impecables, acurades en la realització de textures i diàfanes en la projecció sonora per copsar l’ esperit d’aquesta composició que transmet l’atmosfera pròpia dels països nòrdics.
Neuma ja va enregistrar en format digital l’any 2025 les Tres peces blaves de Jordi Cornudella. Les tonalitats del color blau son la font d’inspiració del compositor. L’obra pot tenir, doncs, connotacions de sinestèsia al més pur estil Skriabin: ens apropa al blau indi -un to proper al violeta-, al ceruli –brillant i amb tons verdosos i molt emprat en alta costura- i el Klein -aprofundit i saturat-. El blau envoltava la posada en escena ideada per Roger Badia, on la llum oferta pel tècnic Borja Muñoz complementava el treball del quartet de flautes. Música esplèndida, amb connotacions sonores properes a Bernstein en el darrer apartat i que porta fins a l’extrem les possibilitats de les flautes. Impecable el quartet, sempre projectant una sonoritat acurada, però sense refusar els matisos vibrants proposats per Cornudella.
Aquesta pàgina va donar pas al minimalisme de Steve Reich. Una llum de to blanquinós es va projectar sobre l’escenari per copsar el minimalisme de l’extraordinària Vermont counterponint, escrita l’ any 1982. La composició, per a flauta amplificada i cinta enregistrada per a onze flautes, es desenvolupa al llarg de més de deu minuts sobre una mateixa textura musical. Les intèrprets caminaven cautelosament sobre l’escenari –resultava impossible desvincular-se dels moviments lents de l’espectacular Akhnaten de Glass vista al Liceu- sobre els patrons sonors que, a manera de cànons i d’intervencions de les solistes, creen una atmosfera evolvent. Final encisador per a un concert on l’art d’avantguarda, la música, el vestuari, el so, la llum i el moviment van congeniar de manera exquisida.
