LA CASA DELS CANTS. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Oriol Prat, violoncel. Jordi Armengol, teclat. Ivan Herranz, percussió. Eric Whitacre, director. E. Whitacre: Eternity in an hour. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2026.
“Veure un món en un gra de sorra i un cel en una flor silvestre, tenir l’infinit al palmell de la mà i l’eternitat en una hora”. És el fragment del poema Auguries of Innocence, de William Blake, en què es basa la composició d’Eric Whitacre Eternity in an Hour, estrenada diumenge passat al Petit Palau, a nivell estatal, amb el compositor al capdavant del Cor de Cambra del Palau de la Música.
El retorn a Barcelona d’un dels compositors corals més reconeguts del panorama actual ha estat, com era previsible, molt ben rebut. Un públic heterogeni, amb certa presència nord-americana, va omplir de bat a bat la segona sala del temple modernista, reforçada amb graderies addicionals, per assistir al que sens dubte va significar un dels capítols corals més especials dels últims mesos i de la present temporada.
Tot i que no és la primera vegada que el nord-americà visita el Palau, cal recordar que Whitacre és, sens dubte, una de les grans icones del món coral i un dels representants més carismàtics d’aquella generació de compositors que, a grans trets, podríem adscriure al minimalisme místic heredat d’Arvo Pärt, Morten Lauridsen i altres compositors. Whitacre, guanyador d’un Grammy, va contribuir a ampliar la projecció pública d’una música encara associada, en l’imaginari col·lectiu, a l’àmbit religiós, especialment a través de les seves iniciatives corals multitudinàries, com la famosa producció de Sing Gently el 2020, la sisena edició dels Virtual Choir, que va convocar virtualment més de disset mil cantaires d’arreu del món.
Eternity in an hour (2024), encàrrec del Palau amb altres quatre institucions, compleix amb les expectatives i és sens dubte una obra ben concebuda per mantenir-se orgànica en el pla tonal i arquitectònic. Whitacre evita la monotonia mitjançant un bon equilibri entre varietat d’idees sense grans contrastos i continuïtat discursiva, tot emmarcant el teixit coral en una atmosfera electrònica compaginada amb sintetitzadors pad, processament vocal i diversos efectes reverberants, enriquida amb intervencions puntuals de violoncel i piano elèctric. Whitacre articula l’obra en vuit moviments clarament diferenciats pels cròtals, que segueixen de prop les petites unitats sintàctiques del breu text, gairebé com si cada grup de paraules reclamés un espai musical propi.
Sense plantejar grans exigències en termes d’afinació, l’obra sí que presenta reptes tècnics desiguals, que van quedar, en general, sempre sota control gràcies a la preparació de Xavier Puig i Júlia Sesé. De totes maneres, sí que caldria dir que, al marge de la intenció de Whitacre, res no va sonar excessivament novedós. També podríem apuntar que, pel tipus de sons escollits que configuren el paisatge sonor electrònic, diversos fragments van recordar, per dir-ho d’alguna manera, una versió vocal de la música de Vangelis; desviant en bona mesura el protagonisme de la riquesa coral.
Dit això, el nord-americà va presentar la seva nova obra amb molta seguretat i es va percebre una bona connexió amb el conjunt. Tret d’un petit ensurt tècnic inicial i d’algun drone (o subdrone) un pèl excessiu, la interpretació va transcórrer de manera molt inspirada.
La primera secció a cappella va mostrar un cor ben concentrat i a poc a poc l’harmonia vocal es va integrar en l’atmosfera sintètica, tot i que la repetició d’aquest passatge, degut a l’ensurt esmentat, es va sentir un xic més aspra i forçada. A “In a Grain of Sand” el cor va saber mantenir les dissonàncies ben precises per clarificar bé l’ambigüitat modal, però sens dubte, el tercer moviment, “And a Heaven”, va erigir-se com un dels passatges més sòlids del concert, amb dues potents erupcions celestials ben construïdes. Després d’un “Hold Infinity” musicalment fluix en comparació, va arribar un altre dels punts forts, “In the Palm of Your Hand”, i especialment, “And Eternity”, on Whitacre desplega la seva escriptura més densa i càlida. Seguidament va ser el torn de “In an Hour”, moviment que tanca l’obra, especialment consistent i edificada sobre un pacient crescendo.
El convidat va correspondre a les ovacions amb una memorable Sleep, peça a cappella de considerable dificultat, també per a cor mixt, que va constituir, ara sí, potser l’autèntic repte purament tècnic del concert, amb un Cor de Cambra que va trobar tota la lluentor a la colorida harmonia, cloent un dels capítols més especials de La Casa dels Cants.
Seguidors i amants de la música coral podran tornar a gaudir de la visita del compositor i director els dies 10 i 11 d’abril, en què s’interpretarà de nou The Sacred Veil, tal com es va oferir fa tres anys, i una selecció del seu catàleg, a càrrec de l’Orfeó i l’Escola Coral.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
