PALAU ÒPERA. Hugh Cutting, contratenor. Mélissa Petit, soprano. Juliette Mey, mezzosoprano. Alex Rosen, baix. Andreas Wolf, baix-baríton. Paul Figuier, contratenor. Les Arts Florissants. Paul Agnew, director. G.F. Händel: Riccardo Primo, Re d’Inghilterra. PALAU DE LA MÚSICA. 23 D’OCTUBRE DE 2026.
Hi ha obres que, a més de música, contenen una lliçó d’història. Riccardo Primo, re d’Inghilterra, estrenada per Händel a Londres el novembre de 1727, amb motiu de la coronació de Jordi II, n’és una de ben eloqüent: la llagoteria al servei del poder pot arribar a extrems que voregen el ridícul, encara que qui la practiqui sigui un compositor de la categoria de Händel. Fer bullir l’olla no és fàcil, i el músic alemany, que aquell mateix any havia obtingut la nacionalitat britànica, sabia perfectament a qui convenia complaure.
L’òpera, una de les seves obres menys habituals als escenaris, té Ricard Cor de Lleó com a protagonista. És l’única òpera de Händel que pren com a personatge central un monarca anglès, circumstància que permet convertir les virtuts del rei medieval en un mirall idealitzat de les del nou sobirà. El resultat és una exaltació de les virtuts, la valentia i la superioritat moral dels anglesos tan exagerada, constant, tan impúdica i tan mancada de sentit de la mesura que faria riure si no fes una mica de pena.
L’argument, a diferència del que sol passar en l’òpera barroca, té una base històrica considerable. El 1191, camí de Terra Santa per participar en la tercera croada, la flota del rei Ricard va ser dispersada per una tempesta prop de Xipre. Entre els afectats hi havia la seva promesa, Berenguera de Navarra, convertida en Costanza en el llibret, que (juntament amb el tresor de Ricard) va caure en mans d’Isaac Comnè, el governant de l’illa. Ricard s’ho va prendre molt malament i va reaccionar conquerint Xipre en poques setmanes, cosa que li va permetre recuperar la promesa (i, de passada, el tresor). La història explica que, quan Isaac va demanar que no l’encadenessin amb grillons de ferro, Ricard, magnànim, va fer que li’n posessin de plata. Una llàstima que el llibretista Paolo Rolli no aprofités aquest detall: difícilment hauria pogut trobar un final al·legòric més lluït.
Rolli, en qualsevol cas, no era cap Metastasio, el seu contemporani. La qualitat poètica del llibret és discreta i la propaganda hi circula sense gaires subtileses. La música, en canvi, és una altra història. Escrita en plena maduresa creativa, després d’obres com Giulio Cesare in Egitto, Tamerlano i Rodelinda, la partitura no conté cap hit de la popularitat universal d’«Ombra mai fu» o «Piangerò la sorte mia», però presenta una factura magnífica, una extraordinària varietat de recursos i una exigència vocal considerable. Händel potser no tenia cap sentit del ridícul quan es tractava d’afalagar la monarquia, però sí un sentit musical esmolat i fora de discussió.
La versió de concert que Les Arts Florissants han dut de gira per París, Dijon i Madrid, amb parada al Palau abans de continuar cap a València, es va presentar retallada en gairebé quaranta minuts respecte de les versions discogràfiques completes; ni així no va baixar de les tres hores. La durada demana una certa resistència, però la qualitat de la interpretació va fer que el viatge fos prou gratificant.
El nivell del repartiment va ser alt i, sobretot, homogeni: no hi va haver cap baula feble. Cal destacar, en primer lloc, Hugh Cutting, que va donar vida a Riccardo amb una combinació molt convincent d’agilitat, energia i, quan calia, cant dolç i seductor. Però hi ha alguna cosa més que l’excel·lència vocal. Cutting té una naturalitat escènica que desarma: domina el gest i l’espai amb aplom, i transmet la impressió que poques coses li poden agradar tant com ser damunt d’un escenari interpretant un paper. És un actor nat, i aquesta felicitat de fer teatre es comunica directament al públic.
Mélissa Petit va resoldre amb solvència el paper de Costanza, amb una veu rica en recursos, encara que a la primera part li hauria convingut una mica més de varietat i exaltació expressiva. En alguns moments, el cant tendia a la monotonia. Juliette Mey, per contra, va donar a Pulcheria tota la sal i el pebre que el personatge demana: càlida, expressiva, amb una vivacitat que feia especialment atractiva la seva intervenció.
Andreas Wolf va dibuixar un Isacio rotund i estentori, de vegades fins i tot una mica barroer, però el caràcter del personatge, el malvat de la història, admetia perfectament aquesta contundència. Alex Rosen va oferir un Berardo de cant acollidor, amb una calidesa paternal molt apropiada, mentre que Paul Figuier va destacar com a Oronte per la delicadesa, la lleugeresa i la dolçor del seu cant.
Les Arts Florissants van fer honor a la seva reputació amb una interpretació d’altíssima qualitat i van brillar els solistes instrumentals en les àries amb obligat. Paul Agnew, atent sempre als cantants, va dirigir amb cura, amb coneixement profund de l’estil i la partitura i posant en relleu els nuclis dramàtics sense forçar els colors ni convertir l’expressivitat en una exhibició. La seva lectura, fluïda i lleugera, va trobar un equilibri feliç entre el virtuosisme vocal, la tensió teatral i la riquesa instrumental.
Al final, una paradoxa que potser és la millor lliçó de Riccardo Primo: Händel va posar una música extraordinària al servei d’un llibret que, en la seva exaltació del poder, sovint no passa de la complaença més ingènua. Tres segles després, la llagoteria continua fent una certa vergonya; la música, en canvi, no en fa cap.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
