XV FESTIVAL TIANA ANTICA. Orquestra Barroca Catalana. Hiro Kurosaki, violí i direcció. Les quatre estacions de Vivaldi. SALA ALBÉNIZ, TIANA. 1 DE JUNY DE 2014.
Per Xavier Chavarria
El Festival Tiana Antica va posar un brillant punt final a la quinzena edició amb un concert molt atractiu i força concorregut a la Sala Albéniz de Tiana, a càrrec de l’Orquestra Barroca Catalana i amb la presència del violinista austríac d’origen japonès Hiro Kurosaki com a solista. Sota l’epígraf “Itàlia, llum i color”, la música d’Antonio Vivaldi va ser la protagonista absoluta de la vetllada, amb un programa que s’iniciava amb l’obertura de l’òpera l’Olimpiade, el concert per a cordes Madrigalesco i els quatre concerts per a violí, corda i continu d’Il cimento dell’armonia e l’invenzione, op.8, coneguts com Les quatre estacions com a plat fort. I realment el concert va ser una festa musical altament estimulant gràcies a la lectura àgil, fresca, juganera i plena de contrastos que en va proposar Hiro Kurosaki amb la complicitat de tots els membres de l’orquestra, que en aquesta ocasió es presentava amb una dotzena d’instrumentistes de corda i amb Jordi Reguant al clavicèmbal.
La música del Barroc en general, i la de Vivaldi en particular, exhala frescor i llum pels quatre costats, però també exigeix una precisió absoluta i molt de rigor en l’execució: darrere de l’aparent flexibilitat i lleugeresa que amara aquesta música hi ha una arquitectura subtil, estricta i molt delicada, en què tot ha d’anar absolutament quadrat. I quan s’opta per lectures altament expressives, de tempi elàstics i amb dinàmiques extremes, es corre el risc de fer trontollar l’edifici, i cada passatge es converteix en una maroma vertiginosa i sorprenent que resulta altament estimulant per a qui ho escolta, perquè atorga una vida inusual a la música i la converteix en un remolí de sensacions (i més tractant-se d’una obra tan descriptiva i eloqüent com Les quatre estacions), però que acaba afectant la pulcritud de l’execució. Alguns passatges van patir aquesta efervescència retòrica que Kurosaki va imprimir a tota l’obra, però que en cap moment va fer perillar l’edifici sonor, ja que els músics de l’Orquestra Barroca Catalana van respondre-hi amb l’agilitat i la fermesa a què ens tenen acostumats.
Les intervencions solístiques de Hiro Kurosaki van ser magnífiques: sinuoses i plenes de vigor, amb una sonoritat tornasolada i molt expressiva; i van trobar un diàleg excel·lent amb la violoncel·lista Marta Vila, que li feia el contrapunt en la major part dels solos amb una destresa admirable.
En definitiva, una versió molt estimulant, plena de joc, de matisos i contrastos que van superar amb escreix les irregularitats i que va satisfer plenament el públic aplegat a la Sala Albéniz de Tiana. Una magnífica cloenda per al festival Tiana Antica, que, amb recursos mínims, però amb bon criteri i una feina admirable, tenaç i plena d’il·lusió, mereix molta més atenció d’institucions, patrocinadors i públic, per consolidar un projecte valuós i necessari: propostes musicals com aquesta són les que fan gran i madur culturalment un país.
