PALAU PIANO. Ignasi Cambra, piano. F. Mompou: Cançons i danses núm. 1, 2, 5, 6, 7 i 8. F. Cruixent: Digital studies (estrena). W. A. Mozart: Sonata per a piano núm. 4, en Mi bemoll major, KV 282. F. Schubert: Drei Klavierstücke, D. 946. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’ABRIL DE 2024.
Després d’escoltar la interpretació de les Tres peces per a piano de Schubert oferta per Ignasi Cambra al Palau de la Música, es constatava que el pianista barceloní travessa un dels moments més brillants de la seva carrera com a intèrpret. Cambra, a més d’oferir un recital d’una qualitat interpretativa encomiable, té la intel·ligència d’haver confegit un programa d’un atractiu indubtable. Obres pertanyents a quatre segles diferents i presentades, respectivament, en dos blocs: el primer dedicat a autors catalans –Mompou, Cruixent– i el segon, a dos referents austríacs –Mozart i Schubert.
Aquest pianisme subtil i delicat, de tècnica admirable i amb una musicalitat exquisida, va començar a brollar amb una selecció de les Cançons i danses de Mompou curosament escollides. Un Mompou plantejat amb elegància, delicat en l’harmonia, cercant en tot moment les belles sonoritats que embolcallen les tan conegudes melodies tradicionals catalanes. La Dansa de Castellterçol, El testament d’Amèlia, Galop de cortesia… rebien una interpretació controlada, gens propensa a l’exageració del matís, concises, i amb aquella naturalitat i intimitat tan complexa d’obtenir i tan adient a l’estètica de Mompou.
El programa seguia amb l’estrena absoluta de Digital studies del compositor Ferran Cruixent. Com el propi Cambra va explicar amb la seva simpatia prou coneguda per tots, és una obra que requereix, a més del piano, un àudio prèviament enregistrat amb telèfon mòbil. En aquesta obra inspirada en el món dels videojocs, es produeix una conversa entre el piano acústic i els diferents efectes sonors. Música complexíssima de memoritzar, amb grans arpegis i articulats que Cambra va oferir mostrant una “velocitat mental extraordinària”, com ho defineix el propi Cruixent. Aquest mèrit afegit que sempre cal lloar d’un pianista invident, pren en una estrena un valor encara més significatiu; la música brolla amb enginy, sempre resulta atractiva per a l’oient, amb textures detallistes que defugen un centre tonal definit. Una obra que Cambra va destil·lar amb absoluta precisió reflectint les línies imaginatives i sons originals creats per Cruixent. Grans i merescuts aplaudiments per a compositor i intèrpret, per aquesta estrena d’una composició atrevida i de gran originalitat creativa.
Cambra ha treballat en el decurs dels anys de formació amb pianistes d’unes qualitats excepcionals, des d’Attenelle fins a Menahem Pressler, Alexander Toradze o Maria João Pires. L’equilibri i la proporció que va oferir a la Sonata núm. 4 de Mozart van ser exemple d’aquest gust i qualitat interpretativa forjats en el decurs dels anys. Un Mozart respectuós amb els cànons clàssics, elegant en l’“Adagio” inicial, precís en la brillantor que acompanya els alegres passatges escrits en la tonalitat de Mi bemoll i mesurat en els “Minuets”, exposats amb el refinament propi d’aquestes danses.
La complexitat de les Tres peces per a piano de Schubert és del tot coneguda pels pianistes. Més enllà de qüestions tècniques evidents, amb els canvis harmònics inherents a la música de Schubert, cal trobar en aquesta música un aprofundiment que es va forjant en el decurs dels anys. Cambra, però, defuig una versió canònica i aleshores la llibertat creativa sempre apareix en les interpretacions. Mostrant una exactitud admirable i seguint amb rigor les indicacions dinàmiques i expressives de la partitura, la seva manera de plantejar Schubert és equilibrada i serena, allunyada de versions més eloqüents. Els sublims temes lírics llegats pel compositor austríac van fluir amb un pianisme que denota aquesta musicalitat que Ignasi Cambra forja dia rere dia. Un recital que el pianista barceloní va cloure amb l’Estudi núm. 1, op. pòstum, l’Andantino en Fa menor de Chopin i l’inoblidable Rêverie de Schumann.
