PALAU PIANO. Lang Lang, piano. Obres de Mozart, Beethoven, Albéniz, Granados i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2026.
Admetem que, probablement, Lang Lang és avui dia un pianista que pràcticament no necessita presentació. És, sens dubte, el pianista –o fins i tot l’artista “clàssic”– més mediàtic del món, forjador d’un estil propi al qual es manté fidel i un dels grans impulsors de noves generacions de pianistes xinesos i d’arreu del planeta gràcies a una activa vocació pedagògica a diversos nivells. El que té més valor, potser, és que malgrat un caixet de vertigen, una vida “resolta” i les temptacions que comporta la fama, no s’ha corromput –del tot– i continua oferint recitals com el de divendres passat al Palau de la Música.
Així ho va percebre un Palau ple fins al capdamunt, que no es volia perdre el retorn del pianista xinès a Barcelona i on, igual que en la darrera visita al recinte fa quatre anys, es va ampliar l’aforament amb un centenar de localitats a l’escenari. Lang Lang va oferir un recital a mida, basat en un programa certament coherent, tant en cronologia com en estil, amb dues parts ben equilibrades. La primera va estar dedicada a Beethoven amb un tast de Mozart i la segona a Liszt amb uns adients tocs de repertori català amb Albéniz i Granados.
Qualsevol espectador, ja sigui entès o un simple aficionat, de seguida s’adona de la marcada gestualitat de Lang Lang i es podria dir que és potser un dels trets més característics del pianista de gairebé ja quaranta-quatre anys. També destaquen certs aspectes de la seva tècnica: marcat angle de l’avantbraç en les escales o les peculiars flexions –i inflexions– de canell, però a la vista dels resultats, seria molt agosarat atribuir connotacions negatives –per molt anecdòtiques que siguin– a aquestes particularitats, que van més enllà, fins a cert punt, del que podríem anomenar “academicisme pianístic”. En qualsevol cas, Lang Lang és això i això és el que el públic esperava.
El pianista va anar per feina i, sense dilacions, va començar el recital amb un Rondó del mestre de Salzburg, en una lectura lleugera, sense repeticions i mentre diversos assistents encara buscaven la localitat. Va destacar la claredat de la melodia i una mà esquerra que va mostrar els infinits matisos que pot amagar un baix d’Alberti, però els contrastos potser van quedar massa emfasitzats i fins i tot anacrònics. El plat fort del recital va arribar aviat amb la Patètica de Beethoven, en una lectura potser massa apassionada. Va saber integrar perfectament els passatges grave, ben adaptats al punt dramàtic de la peça, recorrent l’“Allegro” sota un tempo marcadament intens, però en diversos passatges va percebre’s precipitat, especialment en el desenvolupament, sempre –però– airós en matèria tècnica i claredat melòdica, especialment en els diversos registres del tema secundari. Després de la forta ovació “fora de temps” –si bé les esperances de respectar el codi dels aplaudiments en un Palau ple eren nul·les ja d’inici– el solista va oferir un deliciós “Adagio cantabile” recitant el tema principal amb lirisme i sensibilitat a més de recrear-hi una malenconia creïble. Va enllaçar el “Rondo. Allegro” amb rapidesa, defugint els esmentats aplaudiments, armat amb una esquerra molt precisa i condimentant els finals de frase amb un rubato sense gaires excessos.
Al marge de la música, la interpretació va deixar una estampa simbòlicament molt potent, en semblar, en diversos moments, que el pianista fins i tot contemplava el famós bust del compositor. Amb clara intenció contrastant, va seguir la Sonata núm. 31 –la penúltima del monumental cicle beethovenià–, que exemplifica l’etapa més sàvia i contemplativa del compositor, aspectes que, d’una manera o d’altra, no sempre van semblar reflectits en la interpretació. Va destacar-hi la frescor gimnàstica del primer temps i l’èmfasi rítmic del segon, però el més salvable va ser el tercer, amb un Lang Lang molt implicat en l’aprofundiment polifònic de la fuga i assolint un triomfal i satisfactori final, ara sí, ben ovacionat.
La segona part, potser més sòlida que l’anterior, la va encapçalar una selecció de la Suite española, op. 47 d’Isaac Albéniz i el convidat no va decebre en el domini d’un repertori no tan habitual per a ell. Van destacar especialment “Cataluña” i “Sevilla”, així com una evocadora “Granada”. La famosa “Asturias” es també va postular com una de les més sòlides de la tria, en mantenir el xinès la crítica articulació ben a ratlla. En la mateixa línia va abordar la Quejas, o la maja y el ruiseñor de Granados, amb una expressivitat més encertada –i en certa mesura, teatral– plena de matisos, molt sòlid en els passatges festius, amb uns contrastos, aquí sí, adequadament potenciats.
El capítol dedicat a Liszt també va ser dels més consistents, primer amb una Consolació, núm. 2 molt ben interioritzada a nivell introspectiu i després amb la “Tarantel·la” d’Anys de Pelegrinatge, imbuït ja en la pirotècnica virtuosística; totes dues ben assolides tant a nivell tècnic com a d’interiorització.
Una inspirada Clair de Lune de Debussy va tancar aquest capítol pianístic, dels més especials i exitosos de la temporada.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
