Ramon Mirabet

FERRAN RIERA: Abans de parlar del disc, situa’ns en els teus antecedents, si us plau.

RAMON MIRABET: Jo vaig créixer en un entorn familiar molt musical. Els meus pares eren músics: ella, cantant, i ell, trombonista. De ben petit a casa meva s’escoltava molta música, sobretot música en directe, ja que els meus pares actuaven moltíssim i jo em vaig fer un tip de veure’ls tocant. Crec que aquesta va ser una primera llavor del que vindria després, tot i que jo, en principi, no tenia al cap dedicar-me a la música. Això em va arribar als vint anys, quan estudiava la carrera i vaig fer un Erasmus a París. Llavors vaig començar a seguir uns artistes de carrer que m’agradaven molt i els seguia amunt i avall, fins que em vaig decidir a cantar amb ells. Jo crec que llavors es va encendre una flama que feia temps que esperava ser encesa. Vaig estar sis anys tocant al carrer i durant aquells anys cantava cançons bastant clàssiques; algunes eren de jazz. Fins ara havia publicat cinc discos, però cap d’aquests enregistraments havia estat de jazz. Això no obstant, els instrumentistes que m’acompanyen des del primer dia són músics de jazz, i les meves cançons sempre s’han apropat molt a la música tradicional afroamericana, des del jazz fins al blues, al gòspel o al soul. El meu pare va morir fa quatre anys. Ell s’havia dedicat al món de les orquestres, però mai va poder gravar un disc de jazz, tot i que era un gran amant d’aquest gènere. Per aquest motiu, crec que aquest disc que he fet ha sigut una manera de tancar el cercle amb ell. Ha permès que, des de la meva mirada, ell pogués continuar gaudint de la música, tot i que ja no hi sigui físicament. A més, es dona la circumstància que Jordi Rossy i Perico Sambeat, quan tenien uns divuit anys, van conèixer el meu pare i van tocar amb ell al Palau de la Música amb la Big Band de l’Aula. Quan els vaig trucar, els vaig dir que era el fill de Ramon Mirabet i que el meu pare havia mort i que tenia ganes de fer un disc en homenatge a ell i a totes aquelles cançons que formaven part d’aquell imaginari meu del jazz. A mi m’agrada molt el jazz instrumental –Miles Davis, John Coltrane…–, però els grans estàndards, la gran cançó del jazz, sempre sonava a casa i als viatges amb cotxe que feia amb els meus pares. Aquest disc potser pot sorprendre una mica, però la gent que em coneix des de sempre sap que en realitat el Ramon Mirabet que escoltem interpretant aquest repertori és el Ramon Mirabet de veritat. És un treball que per a mi no ha significat un canvi, sinó un desplaçament, com un projecte paral·lel on puc mirar la meva carrera des d’una altra perspectiva.

FR: Dius que aquest disc és el resultat d’una evolució, però potser també pot acabar despistant els teus seguidors.

RM: Jo crec que no. La gent que m’ha seguit des del principi sap que sempre he fet una mica el que he volgut i que he anat una mica a contracorrent. Soc una persona molt apassionada i impulsiva, i també soc molt conscient que la vida és molt curta. He viscut la malaltia del meu pare, que va marxar abans d’hora, molt jove, i soc conscient que el dia de demà jo no hi seré, però vull viure la vida plenament i no vull que em quedi res per fer. Per això tinc ganes de fer moltes coses, i no tot ha de ser un nou disc amb noves cançons i una nova estratègia comercial per intentar encisar els mitjans de comunicació, i així poder tenir més visualitzacions o escoltes. Al cap i a la fi, del que tinc ganes és de cantar, de viure experiències, i aquest disc de jazz era una cosa que jo sabia que algun dia havia de fer. I de la mateixa manera que he fet aquest disc de jazz, faré altres coses diferents. Per això deia que jo crec que el públic que em coneix després de dotze o tretze anys ja ha entès que ve a veure el Ramon Mirabet, que avui està fent això, perquè en els concerts sempre sorprenc el públic. Puc tocar amb una big band, una orquestra de corda o un cor infantil. Sempre ha estat una mica així, i la gent ja sap què ve a veure, més enllà de si faig jazz, pop, blues, rock o el que sigui.

FR: Parlem, doncs, d’aquests estàndards del jazz que has triat per homenatjar el teu pare. Com t’apropes a aquest repertori?

RM: Et responc d’una manera molt honesta i humil. No m’hi he hagut d’apropar, perquè al final tant se val el que canti: una cançó de country, de pop, de folk… Sempre vaig a buscar aquella connexió amb els intèrprets clàssics que he escoltat des de petit, que tenen aquesta manera de cantar que els surt de les entranyes. Jo, quan canto, connecto amb una cosa que ben bé no sé què és; és com una espècie de patiment, o de llum, que és molt visceral. I aquests intèrprets clàssics cantaven des d’una vivència personal que la van fer tan transversal, tan universal, que quan els escoltava de petit la vaig entendre sense que hagués viscut el racisme que van patir molts d’ells ni la vida horrible amb tantes addiccions. Jo no ho he viscut, això, però d’alguna manera aquella manera d’interpretar va entrar dins meu i ara tenia ganes de treure-ho.

FR: Com ha estat el procés de selecció? Perquè suposo que devies tenir moltes cançons per triar, no?

RM: Moltíssimes. El procés de selecció va ser fàcil, perquè jo sabia quines cançons volia cantar i va ser difícil deixar-ne algunes composicions fora. Però em queda el consol del directe, on puc recuperar-ne algunes que no van entrar al disc. Et puc dir que l’experiència d’haver-lo gravat va ser espectacular amb aquestes bèsties interpretatives tan intuïtives que m’acompanyen. Són genis del jazz contemporani. La veritat és que en són referents mundials, i els tenim a casa nostra. Poder gravar amb ells a l’estudi, tocant tots alhora, va ser una experiència inoblidable. Jo crec que és l’experiència més increïble que m’emporto d’aquest projecte.

FR: A banda dels estàndards, hi has inclòs dues cançons que surten una mica d’aquesta tendència: un tema de Jeff Buckley i un espiritual negre. Per què?

RM: Jeff Buckley va ser per influència dels discos del pianista nord-americà Brad Mehldau, que de tant en tant inclou una versió de Radiohead o dels Beatles, i ho trobo molt bonic, perquè el jazz és irreverència, és rebel·lia. Sempre m’ha agradat agafar una cançó que no tingui res a veure amb la resta del repertori i col·locar-la allà. Vaig pensar que tenia ganes d’incloure una raresa dins del disc, que no m’aboqués a la infància, sinó a l’adolescència, quan escoltava Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden i, evidentment, Jeff Buckley, que em sembla un músic extraordinari. Mentre tenia aquest pensament, estava escoltant la seva cançó Grace. La vaig veure en clau de jazz i vaig proposar als músics d’adaptar-la. Els va semblar una idea molt bona. I pel que fa a l’espiritual [My Journey to the Sky, de Sister Rosetta Tharpe, amb Núria Zender fent la segona veu], crec que el jazz té molt de folklore i beu molt de les arrels espirituals. A mi és un gènere que sempre m’ha agradat moltíssim. Sempre que he anat als Estats Units he visitat alguna església on cantessin espirituals. Per això, tenia ganes que n’hi hagués una al disc. Aquesta debilitat ja ve més per la part de la meva mare, que sempre m’ha ensenyat cançons espirituals.

FR: Hi ha un tema que ja ha anat sortint al llarg de l’entrevista i que ara voldria que concretessis més: què és l’All-Star Jazz Project?

RM: Com et deia a l’inici, amb Perico Sambeat i Jordi Rossy va ser molt senzill connectar. Això em va emocionar molt, perquè, en el món en què vivim, en què la indústria del pop està marcada pels interessos de les grans multinacionals, pels grans concerts, per les grans col·laboracions, truco a músics que són un referent i et contesten que sí, sense preguntar com funcionarà aquest projecte. Veuen que tinc ganes de fer aquest disc i, com que es recorden del meu pare, estan disposats a tirar-ho endavant. Això diu molt d’ells, de la seva humilitat, de l’amor a la música, de les ganes de compartir. Albert Sanz, per la seva banda, és un pianista de València, un dels millors de l’Estat espanyol. I a més tindrem la sort que al Palau de la Música ens acompanyarà Doug Weiss, un contrabaixista nord-americà que ara mateix viu a Europa i és referent mundial del contrabaix. Substituirà Masa Kamaguchi, que va intervenir en l’enregistrament del disc i que sí que participarà en el concert de l’Auditori de Girona, el 15 de gener. La veritat és que és un quartet de somni. Crec que la gent del món del jazz, que coneix aquests músics i que potser no em coneix a mi, té una raó de més per venir a veure’ns en directe. Nosaltres vam treure aquest disc en edició digital al febrer, i ara, de cara als concerts, en tindrem la versió en format físic. És el vinil més ben treballat que he fet mai. I, de cara al futur, la idea és fer concerts puntuals en espais molt ben pensats, sobretot en festivals de jazz. A més, m’encantaria tocar aquest repertori a Europa i els Estats Units.