FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE CERVERA. Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC). Manuel Valdivieso, director. G. Mahler: Simfonia núm. 5. ESGLÉSIA DE SANT DOMÈNEC (CERVERA). 14 DE JULIOL DE 2026.
Després d’un any d’absència del Festival Internacional de Música, el retorn de la cita musical cerverina no podia haver trobat un protagonista més poderós. La interpretació de la Simfonia núm. 5 de Mahler a càrrec de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) va convertir-se en un dels esdeveniments musicals més significatius de l’estiu a les terres de Ponent, capaç per si sol d’atreure públic molt més enllà de l’àmbit local. Malgrat la intensa calor que regnava a l’interior de Sant Domènec, fins al punt de posar a prova la resistència del públic i dels instrumentistes, el recinte es va omplir de gom a gom, en una mostra ben eloqüent de l’expectació que havia despertat aquesta cita musical.
En un moment en què Cervera treballa per recuperar plenament el pol d’activitat musical que històricament ha representat la Càtedra Emili Pujol, aquest concert ha contribuït a ressituar la ciutat en el mapa musical estiuenc català. I dins d’aquest context, la presència de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya adquirí un significat especial, ja que es tractava de la trobada entre dues institucions que, cadascuna a la seva manera, han contribuït decisivament a la formació de generacions de músics catalans.
La impressió dominant de la vetllada no fou tant la joventut dels intèrprets com la solidesa del projecte musical que es feu visible damunt l’escenari. En una obra tan exigent com la Cinquena de Mahler, la dificultat no és només tècnica: consisteix a donar sentit a una arquitectura monumental i mantenir-ne la tensió durant més de setanta minuts. I des dels primers compassos es percebé aquella concentració especial que de vegades s’instal·la en els concerts importants, quan músics i públic semblen compartir una mateixa expectativa.
Vint-i-cinc anys després d’agafar la titularitat artística de la JONC, i des del primer compàs, Manel Valdivieso va evidenciar una concepció de la direcció basada en la construcció del discurs més que en l’efecte immediat. El seu gest, clar, sobri i funcional, semblà orientat a donar coherència al llarg recorregut simfònic que planteja Mahler. I les grans culminacions sonores no aparegueren com esclats aïllats, sinó com el resultat natural d’un procés tan ben pensat com pacientment construït. Aquest treball es reflectí igualment en la resposta de l’orquestra. Els músics no transmeteren la sensació de limitar-se a seguir indicacions, sinó de participar activament en un discurs compartit, sabedors en cada moment del lloc que ocupaven dins de l’estructura simfònica. La fluïdesa de les transicions, l’equilibri entre famílies instrumentals i la naturalitat amb què circulava el protagonisme musical revelaren un nivell de maduresa col·lectiva poc habitual en una formació jove d’aquestes característiques.
Ja en la marxa fúnebre inicial es pogué percebre una construcció rigorosa de les tensions. El moviment no avançava per acumulació d’episodis dramàtics, sinó com un organisme viu que creixia progressivament. La trompeta solista va afrontar amb seguretat la seva difícil responsabilitat al començament, establint el caràcter de tota l’obra. El seu so ressonà amb una especial nitidesa sota les voltes de Sant Domènec, imposant immediatament el clima de gravetat que domina l’inici de la Simfonia. Però allò que més impressionà fou la manera com les diferents seccions anaren incorporant-se al discurs sense perdre mai la direcció global del moviment. La marxa conservà tota la seva solemnitat, però evità qualsevol efecte retòric o excessivament teatral. El dolor hi aparegué integrat dins una trajectòria narrativa més àmplia que ja deixava entreveure el llarg viatge emocional que viuríem.
El segon moviment va posar de manifest una de les grans virtuts de la JONC actual: la capacitat de sostenir la tensió durant llargs arcs temporals. Els clímax emergiren com a conseqüència natural del discurs. Els metalls exhibiren una sonoritat poderosa i generosa, mentre les cordes mantingueren una notable densitat expressiva. La violència, l’angoixa i la lluita que travessen aquestes pàgines mahlerianes aparegueren sempre integrades dins un discurs que mai no perdé la seva direcció. Particularment remarcable fou la manera com els episodis més tempestuosos no interromperen mai la continuïtat del discurs, sinó que n’alimentaren l’impuls cap endavant.
Probablement fou en l’”Scherzo” on es va percebre amb més claredat la confiança mútua entre director i músics. Aquest extens moviment central, sovint considerat el veritable cor de la simfonia, exigeix una gran flexibilitat. Aquí la JONC va desplegar una vitalitat contagiosa, una frescor i una notable llibertat expressiva -amb una esplèndida intervenció del trompista. Les nombroses transformacions de caràcter es resolgueren amb naturalitat i sense perdre mai la coherència interna. Els contrastos entre els ecos del món camperol dels ländler i l’elegància més urbana dels valsos aparegueren perfilats amb gran naturalitat, aportant al moviment aquella barreja tan característica de celebració, ironia i inquietud.
L’”Adagietto” va evitar encertadament qualsevol temptació sentimental. Tan sovint convertit en una peça de contemplació excessivament lenta i carregada de nostàlgia, lluny de la lectura elegíaca i quasi funerària que la cultura popular ha associat sovint a aquest moviment després de la seva aparició a Mort a Venècia de Luchino Visconti, aquí va aparèixer com una pàgina íntima però viva. Valdivieso va optar per una lectura transparent i sincera, sostinguda per unes cordes que van demostrar una admirable capacitat de fraseig i escolta mútua. Més que una elegia, semblà una confidència amorosa dita a cau d’orella. En alguns moments, el silenci de l’antiga església entre frase i frase esdevingué gairebé tan expressiu com la mateixa música. L’emoció hi fou present, però mai no es transformà en afectació.
El “Finale” va culminar el llarg recorregut de la Simfonia amb una energia radiant. La complexa escriptura contrapuntística emergí amb gran claredat i la sensació final no fou tant la d’una explosió sonora com la d’un llarg recorregut que arribava finalment a la seva culminació. Valdivieso va saber administrar amb intel·ligència l’acumulació de tensions, fent que la joia final aparegués com una conquesta i no com una simple celebració. I la brillantor final fou conseqüència de tot el que s’havia estat construint prèviament.
Al llarg dels anys s’ha subratllat la preparació i la brillantor de la JONC. El concert de Cervera va permetre comprovar fins a quin punt aquest projecte ha assolit també una notable maduresa musical. Sota la direcció de Manel Valdivieso, la joventut de l’orquestra es transformà en energia compartida al servei d’una idea interpretativa coherent. A Sant Domènec no s’hi va escoltar només una gran interpretació de Mahler, sinó també la confirmació de la maduresa artística d’un dels projectes orquestrals més valuosos del país. Poques vegades una interpretació havia mostrat amb tanta claredat que la llum, en Mahler, no s’imposa sinó que es construeix.
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
