FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. Petites joies de la catedral de Barcelona. Ensemble Barcelona Comtal. Obres de G.M. Capelli, F. Valls, F. Celleri i J. Picanyol. ESGLÉSIA DE SANTA CECÍLIA (MOLLÓ). 4 DE JULIOL DE 2026.
Una de les poquíssimes esglésies dedicades a la santa patrona de la música, la de Molló (Ripollès), va acollir, un any més, la producció inaugural del Festival de Música Antiga dels Pirineus (Femap), l’endemà d’haver-se presentat a La Seu d’Urgell i el dia abans de fer-ho al solsoní santuari del Miracle. La coincidència en el calendari amb l’Aplec Nacional de Cultura organitzat per l’Associació Casa Macià de Prats de Molló així ho ha propiciat en una col·laboració que sembla que ha de continuar els propers anys.
Aquesta és la quinzena edició del Festival i ha seguit la tradició d’encetar-se amb una producció pròpia que ha permès redescobrir i conèixer repertori oblidat. Aquesta vegada, gràcies a la tasca de recerca de Bernat Cabré als arxius de Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi i, sobretot, la catedral de Barcelona, un conjunt format per soprano, dos violins, violoncel i clavicèmbal anomenat Ensemble Barcelona Comtal -la pràctica de batejar els grups de músics és més que discutible- ha interpretat una selecció d’obres del segle XVIII de diversos autors, dels quals Francesc Valls és el més conegut.
Les combinacions instrumentals van anar variant al llarg del programa, que va començar amb una Sonata a 3 de Giovanni Maria Capelli i va continuar amb tres composicions de Francesc Valls que incloïen participació vocal. Seguidament, una Sonata per a violoncel anònima, una nova Sonata a 3 de Fortunato Chelleri i dues altres obres vocals de Josep Picanyol, probablement deixeble de Valls: un motet en un únic moviment i una cantata més extensa.
En tot moment, l’arquitectura romànica del temple va beneficiar el conjunt, facilitant l’empast i la projecció sonora arreu de la nau, si bé -com sol ser habitual- no permetia entendre gens els textos cantats. En les peces en què va intervenir, el violinista Ignacio Ramal va actuar com a concertino, motiu pel qual va acompanyar la seva interpretació d’una gestualitat ostensible, fins i tot excessivament exagerada. Al seu costat, en va estar pendent en tot moment l’altra violinista, Marieta Gil. La parella formada per Guillermo Turina al violoncel i Eva del Campo al clavicèmbal va aportar un baix continu eficaç, amb participació destacada de Turina com a solista a l’exigent Sonata anònima. Finalment, Marta Esteban va lluir una veu molt bonica i una conscient adequació estilística fruit, sens dubte, d’un estudi exhaustiu d’aquestes melodies tan poc habituals en el repertori.
Al final del concert, dos discursos de marcat caràcter institucional van interrompre el flux natural cap a la propina musical. Queda inaugurat, doncs, un nou Femap i, per tant, una cinquantena de propostes que s’aniran desplegant les properes setmanes en trenta-sis municipis del Pirineu català, Andorra i la Catalunya Nord.
