ESTIU AL PALAU. Juan de la Rubia, orgue. Marc Cabero, percussió. Cor Madrigal. Pere Lluís Biosca, director. Obres de Brotons, Brahms, Rautavaara, Ligeti, Nicolau, Casals, Oltra, Morera i Millet. PALAU DE LA MÚSICA. 2 DE JULIOL DE 2026.
Com en anteriors ocasions, i com no podia ser d’altra manera, el Cor Madrigal va escollir La Casa dels Cants per celebrar un aniversari rodó, en aquest cas, el setanta-cinquè. La longevitat i la importància de l’obra creada per Manuel Cabero -de qui enguany s’escau el centenari del naixement- l’any 1951 ja ha estat lloada mantes vegades i cada oportunitat d’escoltar-ne les veus, fidels al “camí de la superació constant en cerca d’aquest impossible que és la perfecció” que el mestre va traçar en el llibre fundacional del cor, esdevé una sessió de gaudi segur i una nova festa per a l’oïda.
El programa dissenyat era súmmament original, fins i tot arriscadament inconnex, si bé cada peça escollida tenia la seva raó de ser. Pere Lluís Biosca va escollir primer l’acompanyament de Juan de la Rubia a l’orgue i va voler interpretar Brahms, un dels seus compositors favorits, representat pel bellíssim i idoni Schicksalslied (“Cant del destí”). Prèviament, va obrir el concert la Missa brevis de Salvador Brotons, com a mostra de música catalana i contemporània (totes dues categories, de fet, van formar el gruix del que es va cantar).
La música pròpia del seu temps, incloses moltes estrenes, ha estat una constant del repertori del Cor Madrigal. Per il·lustrar-ho, la segona part es va encetar amb el “Credo” de la Missa a cappella d’Einojuhani Rautavaara -al·lusiu als estudis de direcció que Biosca va fer a Finlàndia- i el contrastat i exigent Éjszaka, Reggel de Ligeti.
Després d’aquesta part del programa, amb la qual el cor ja havia mostrat tot el ventall de caràcters, dinàmiques i dificultats que pot afrontar, va arribar la part més nostrada del concert. I és que el Madrigal sempre ha interpretat també, molta música i de molta qualitat dels nostres compositors. La selecció va incloure Entre flors de Nicolau, O vos omnes de Casals, Amor mariner d’Oltra -les dues últimes, dirigides per Mireia Barrera-, La sardana de les monges de Morera i La sardana de l’abril de Millet -la darrera, especialment estimada per Cabero-.
Si algú s’havia preguntat per què no s’havia desallotjat l’escenari de la percussió i de l’orgue, va trobar la resposta en els bisos, que van aprofundir encara més en la catalanitat de la vetllada. Biosca va presentar breument la Glossa sobre Muntanyes del Canigó de Joan Manén que els cantaires van interpretar acompanyats pels instruments i immediatament va atacar un Rossinyol que va dirigir de cara al públic perquè el cantessin totes les veus presents al Palau.
Malauradament, l’assistència no va ser tan nodrida com l’ocasió ho mereixia, però els aplaudiments, entusiastes, van premiar els cantaires i van aportar calidesa a la fredor gèlida propiciada per una climatització totalment excessiva de la sala.
