ÒH!PERA-GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Microòperes de nova creació. Anna Colom, Pablo Macho Otero, Alexandre Rodríguez i Fons: La vida por los cuernos. Sergi Puig Serna, Alicia Kopf, Lucia del Greco: Jo, núvol. Arnau Brichs, Pol Guasch, Marc Salicrú: Opereta. FABRA I COATS: FÀBRICA DE CREACIÓ. 4 DE JULIOL DE 2026.
Emmarcada per tercer any consecutiu dins del Grec Festival de Barcelona, aquest juliol arribava la cinquena edició del cicle Òh!pera, la iniciativa conjunta del Liceu i del Disseny Hub Barcelona destinada a donar veu a artistes locals en col·laboració amb diversos centres educatius, com el Conservatori del Liceu, La Salle-URL, Institut del Teatre o Eòlia, entre d’altres. El format de tres òperes curtes sembla haver-se consolidat definitivament –les dues primeres edicions se’n van programar quatre– i el cicle s’ha traslladat per primer cop a les dependències de l’espai Fabra i Coats.
El nivell general assolit, tant tècnicament com musical i interpretativa, no ha diferit gaire del de les darreres edicions –en el bon sentit– i un públic nodrit ha tornat a acollir favorablement totes les funcions –dues més que l’any passat. El programa s’ha articulat a l’entorn de tres propostes prou diferenciades pel que fa a la temàtica, la posada en escena i, sobretot, la música. El director d’escena Àlex Ollé signava així la seva darrera supervisió del projecte, tot culminant una etapa al capdavant de produccions importants al Liceu, així com d’una iniciativa que va néixer amb ell i mira cap al futur de l’òpera contemporània, tot i que l’aposta d’enguany, com a balanç general, no ha estat la més trencadora dels últims anys. S’agraeix, però, la claredat dels arguments de les propostes, en defugir en aquesta edició els simbolismes complicats i qüestionables.
La primera proposta, La vida por los cuernos, composta per Anna Colom sobre un llibret de Pablo Macho Otero i que podríem anomenar òpera-flamenc, va ser potser la més discreta de les tres. Compositora i lletrista conceben aquesta tragicomèdia edípica amb regust de tablao, en una, això sí, original mixtura de ball, tauromàquia i misticisme grec: un triangle amorós format pel torero Teseu, la seva dona Fedra i el seu fill Hipòlit. Ocurrents paral·lelismes i rodolins van fer del drama familiar amorós una trajecte dinàmic i divertit, però tot i la qualitat del trio amb percussió i trompeta, liderat per Exequiel Coria a la guitarra, res no va impedir la sensació d’una certa monotonia, tot i l’aparent varietat de pals que van esquitxar la partitura.
El cantaor Pere Martínez, que ja hem vist al capdavant de formacions com l’OBC, no va tenir dificultats a l’hora de donar vida a un Teseu nostàlgic i lúgubre, mentre que la soprano Aseel Massoud no va poder brillar gaire ni treure gran partit vocal del seu paper. Amb tot, el breu duet entre tots dos va acabar esdevenint un dels millors moments de la microòpera. El bailaor Ruben Heras va deixar enrere algunes imprecisions vocals per centrar-se en uns hipnòtics números de ball, però caldria puntuar que el personatge, lluny de qualsevol subtilesa, va semblar concebut únicament per articular una protesta antitaurina força mastegada. En altres paraules, el discurs activista va acabar eclipsant la confrontació real pare-fill, tot i que ambdós plans acabaren confluint en una metàfora efectiva fins a cert punt. Malgrat això, la proposta romandrà com una de les més vistoses en l’antologia del cicle.
Núvol, amb música de Sergi Puig i llibret d’Alicia Kopf, es va erigir com l’única proposta veritablement orientada cap al futur, i no només per una temàtica de caire cibernètic –una dona que pretén oblidar la parella a través d’un “editor de memòria”–, sinó també pel plantejament narratiu fragmentari i multimèdia, i decididament no lineal. El dispositiu escènic articulat mitjançant pantalles, joc de llums –alguns potser un xic extrems–, fum i una electrònica integrada al teixit cambrístic van ser-ne alguns trets distintius.
La soprano Montserrat Boixadera va defensar amb solvència les múltiples exigències del seu rol, que passava pel cant entretallat, el discurs parlat i explosius aguts, tot sostingut per un dramatisme certament creïble. Un sòlid Pau Camero va complementar notablement la companya aportant els dots de baríton, aquesta vegada en un paper relativament invers al que va assumir a Azul como una naranja a l’Òh!pera de fa dues temporades. En resum, una producció que podria tenir bona acollida als circuits europeus corresponents.
La tercera i darrera proposta va aportar el contrapunt humorístic de la vetllada, un ingredient que no sol faltar mai al cicle. La història gira al voltant d’un home que, després de tenir un accident de cotxe, es debat entre la vida i la mort, per donar peu a una reflexió existencial sobre el destí. Amb el nom d’Opereta, Arnau Brichs posa música a un divertit llibret de Pol Guasch, que ja havia col·laborat en el cicle germà, Microòperes d’Avui, al principi del 2025. La proposta, amb un cert regust de musical, sorprenia per una posada en escena immersiva que convertia el públic en part de l’acció: personal d’emergències acomodant els espectadors, músics caracteritzats de bombers i policies, molta escenografia, i l’ambulància i el cotxe estavellat dominant el panorama.
Un dinamisme frenètic i molta energia rítmica dinamitzaven el discurs mentre el públic s’endinsava a les desventures del protagonista, encarnat pel baríton Arnau Segura, plenament en forma per al seu còmic personatge. Tot i que gran part de l’òpera va resumir-se com a cançons amb piano més que veritables àries, la partitura va saber evolucionar a través de les percussions i els sintetitzadors. Larraitz Navas, en el seu doble paper, també va enlluernar en el registre agut, i el company sanitari, personificat pel tenor Héctor Ruiz, va defensar el seu paper dissimulant amb ofici algun lleu excés. El resultat va ser molt positiu i així ho van demostrar els assistents amb una ovació generosa.
En definitiva, la segona funció de dissabte va deixar bones sensacions, i malgrat algun desajust esperable, la cinquena edició del cicle es reafirma com una de les cites operístiques imprescindibles del parèntesi estival.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
