LE NOZZE DI FIGARO de Mozart. Andrè Schuen, Adriana González, Sara Blanch, Luca Pisaroni, Julia Lezhneva, Mireia Pintó, Roberto Scandiuzzi, Roger Padullés, Moisés Marín, Lucía García, Luis López Navarro. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Giovanni Antonini, direcció musical. Marta Pazos, direcció escènica. Max Glaenzel, escenografia. Agustín Petronio, vestuari. Nuno Meira, il·luminació. Andreas Heise, coreografia. LICEU. 5 DE JUNY DE 2026.
Encara amb el teló abaixat comença a sonar l’obertura de Le nozze di Figaro i immediatament el públic del Teatre –de qualsevol teatre on això passi– comença a ser feliç. Hi ha molt poques músiques que prometin d’una manera tan clara i segura l’entrada de l’esperit en un estat de felicitat; potser només s’hi podria comparar l’“Allegro” inicial de la Simfonia Italiana de Mendelssohn, un altre compositor que, com Mozart, va venir al món per fer-lo una mica més habitable i suportable.
Feia quatre anys que el Liceu no presentava al seu escenari aquesta òpera que tothom, per tenir una bona salut d’esperit, hauria de veure una vegada l’any.
A la batuta, hi vam tenir Giovanni Antonini, que va fer una direcció lleugera de tempi, minuciosa en l’articulació del so, atenta als detalls, una direcció que, la nit de l’estrena, va tenir més d’un problema de concertació entre veus i instruments, però que va excel·lir en l’acompanyament de les àries més quietes i reflexives, gràcies especialment a una resposta de qualitat superior de les fustes de l’orquestra, que arribaven dolces i amoroses al públic, abraçant-lo.
Com a comte d’Almaviva vam tenir el baríton tirolès Andrè Schuen, prou conegut i apreciat a la ciutat per actuacions com a molt bon intèrpret de lied, però que no havia actuat mai al Liceu. Schuen és bo, va omplir el personatge de l’explosiva barreja d’elegant distanciament aristocràtic quan tracta els altres personatges i barroera lascívia quan empaita Susanna. La veu és molt bonica i l’estil, impecable. La sala del Liceu, però, és molt gran, devora molta veu i al comte de Schuen li faltava una mica de poder vocal. Amb una mica més de projecció, aquest baríton pot ser un intèrpret ideal del paper.
Com a Figaro era prevista la participació de Konstantin Krimmel, un altre cantant jove de trajectòria ascendent; una lesió al peu va impedir-ne la presència al projecte i en substitució es va comptar amb Luca Pisaroni, gairebé un especialista en el paper. Pisaroni va fer un Figaro molt complet i satisfactori en tots els aspectes, amb la dosi ideal de mala bava, musicalment transformada per Mozart en ironia, quan ha de tractar amb el comte.
Els papers principals femenins també van ser òptimament resolts. Sara Blanch debutava en el paper de Susanna i realment no ho semblava, perquè tenia perfectament apamat aquest personatge que, de vegades irònic, de vegades enfurismat, de vegades mel·liflu i seductor, és un dels que presenten més caires i matisos. Blanch va fer tots aquests matisos i els va fer tots bé, amb l’afegit que va ser una delícia gaudir de la gràcia amb què es movia per l’escenari.
Adriana González va ser la comtessa d’Almaviva. La veu és bona i la interpretació va ser més que correcta. El problema amb la comtessa és que tots els mozartians n’estem sempre inevitablement enamorats, en tenim al cap una imatge idealitzada i sempre esperem un apianament encara més subtil al final de la frase, un legato encara més dolç, un fraseig més seductorament elegant. González es va aproximar prou bé a un personatge que potser és impossible.
Julia Lezhneva va ser la cantant més aplaudida de la nit; va brodar el seu personatge, Cherubino, i s’hi va lluir amb una veu lluminosa, fàcil, àgil en les dues conegudes àries del paper i en l’explosiu trio amb Susanna i la comtessa, que va farcir de sensualitat pertorbadora.
Roberto Scandiuzzi i Mireia Pintó van fer de Don Bartolo i Marcellina, respectivament. Pintó se’n va sortir força bé, de l’ingrat personatge, i Scandiuzzi també va resoldre bé el seu, encara més ingrat, tot i que l’extenuant part de canto sillabato de la seva ària “La vendetta” se li va fer una mica feixuga de passar.
Ben correctes Roger Padullés i Moisés Marín en els personatges de Basilio i Don Curzio.
Un esment especial mereix el personatge de Barbarina. Mozart és tan genialment generós amb les seves criatures, que un personatge totalment secundari, gairebé anecdòtic com el de Barbarina, va ser enriquit amb un regal que és una perla, la petita ària “L’ho perduta”, una minúscula joia exquisida i perfecta en la seva senzillesa. Lucía Garcia no va desaprofitar el regal de Mozart i va ser encantadora fent de Barbarina.
Le nozze di Figaro va ser presentada en una nova coproducció del Liceu i l’Auditorio de Tenerife, amb direcció escènica de Marta Pazos, escenografia de Max Glaenzel, vestuari d’Agustín Petronio i il·luminació de Nuno Meira. La idea central és més o menys la següent: a Le nozze di Figaro, com el títol indica, hi ha unes noces, a les noces se sol menjar pastís…, doncs ambientarem l’obra en un pastís de noces.
La idea, certament, no sembla de Premi Nobel, però posada a l’escenari, que queda tot ocupat per un pastís monumental de tres pisos per on deambulen els personatges, sorprenentment, funciona. La producció va molt bé escènicament gràcies, especialment, a il·luminació una excel·lent, significativa i canviant. Dramàticament és convencional i la relació entre personatges és la que marca la partitura i la convenció. Teatralment resulta extravagant, però divertida, és enjogassada però superficial i també és alegre i desimbolta, però força infantil, i Le nozze di Figaro, d’infantil, no en té res.
El vestuari mereix esment especial. Fins a la meitat del tercer acte tothom va disfressat de producte relacionat amb la pastisseria: hi ha qui va de mantega, qui de sucre, qui de llet descremada i per als intèrprets és un vestuari molt engavanyador.
L’impacte visual, potentíssim, d’aquest vestuari és exagerat al servei d’una idea dramàtica prima com un paper de fumar. Al final ja van tots directament disfressats de pastissos i llavors tot comença a ser més bonic. Als vells mozartians se’ns va fer difícil escoltar el “Dove sono” –el més bell lament d’enyor per un passat on ens vam sentir estimats que s’ha compost mai– cantat per una comtessa disfressada de Ferrero Rocher.
El muntatge anava “enriquit” amb l’afegit de deu ballarins i ballarines que deambulaven per l’escenari. La major part del temps feien nosa i pertorbaven el gaudi d’àries que requerien molta concentració, tant als intèrprets com al públic. En alguns casos, però, com per exemple en “Deh vieni non tardar”, la dolcíssima invitació a l’amor que canta Susanna, l’encertada coreografia va fer encara més deliciosa la peça. El cor del Liceu s’ho va passar pipa cantant disfressat de cireretes de pastís.
El públic, majoritàriament, va entrar en el joc proposat per Pazos, que –tot sigui dit– va ser impecablement executat escènicament i va aplaudir aquesta proposta que té tot l’aspecte d’una broma monumental i innocent.
Ja ho tenen, els clàssics: sobreviuen a gairebé tot. Aquesta vegada també.
Imatge destacada: (c) David Ruano.
